La Batalla d’Anglaterra la va guanyar la RAF sense dubtes: va
perdre 915 avions i 503 pilots (i la Luftwaffe 1733 avions i 3.089 pilots). Ara bé: comparar els
bombardejos que van patir els anglesos amb els que van desencadenar els
alemanys sobre Alemanya ens ofereix unes xifres curioses: si els bombardejos
alemanys van provocar (9/1940 a 5/1941) més de 40.000 ciutadans morts i 800.000
habitatges destruïts. Els bombardejos aliats van provocar 500.000 víctimes i 7
milions d’habitatges destruïts. Les bombes llançades sobre el Regne Unit van
ser, en tones, un 3% de les que van caure
sobre Alemanya.
La caiguda de França havia canviat la geopolítica
de la guerra. La URSS va aprofitar la notícia per a ocupar les 3 repúbliques
bàltiques. Itàlia va entrar en guerra i Espanya s’ho planteja. Als EUA
Roosevelt lluitava per a la reelecció apropant-se a Gran Bretanya: li facilita
l’armament sobrant de la Gran Guerra, i vells destructors a canvi d’usar bases
angleses. El juliol de 1940 demana al
Congrés els fons necessaris per a crear un gran exèrcit, i el 1941 aprova la
llei de préstecs i arrendaments per a ajudar “a qui el president consideri
vital per a la defensa dels EUA”.
L’entrada d’Itàlia en guerra, aprofitant l’agonia
francesa davant dels alemanys (Batalla dels Alps) trasllada la guerra a nous
fronts (Àfrica i la Mediterrània, on Itàlia manté les seves colònies). L’actuació italiana no va ser poc
afortunada solament a França, també a Líbia (on ataquen Egipte i son aturats
pels anglesos) i a la banya d’Àfrica (on, des de Kènia, els anglesos els fan
retrocedir a Etiòpia i Eritrea, aconseguint el retorn de l’exili del negus Haile Selassie, 1941). Tampoc a
Grècia van tenir sort: atacats des d’Albània (que s’havia incorporat a l’imperi
italià l’any anterior), els grecs resistiran heroicament. L’ambaixador italià
Emmanuel Grazzi va despertar el primer ministre Ionis Metaxás per a
presentar-li un ultimàtum (28-10-1940), que el primer ministre grec va refusar
(convertint aquest dia, el “dia del no”, en festa nacional, juntament amb el 25
de març, que commemora l’alliberament dels otomans). La resistència dels grecs
davant dels italians constitueix la primera victòria continental dels aliats i
–encara que arribà a fer-los retrocedir fins a prendre’ls una part d’Albània-
va provocar l’ajuda alemanya, tement que Grècia es convertís en una base
britànica que faria vulnerables el pous petrolers romanesos.
ELS ALEMANYS, A GRÈCIA. Joves estudiants treuen la Reichskriegsflagge de l’Akròpolis, un
d’ells és Manolis Glezos (torturat pels nazis, els governs de dretes i la
dictadura dels coronels, ha arribat a ser candidat del PASOK, lluitar contra
els incendis del 2007 i les retallades, i eurodiputat per Syriza) i inauguren
una tenaç resistència. Amb la derrota davant dels nazis s’acaba el Règim del 4
d’agost (de 1936), un sistema autoritari de Ionis Metaxás que respectà la
monarquia de Jordi II. No és exactament feixista, perquè –malgrat l’estètica (salutació
romana, líder presumptament carismàtic i repressió salvatge)- no tenia partit
de masses, per molt que presumia d’haver instaurat una Tercera Civilització Helènica.
Quins suports tenia? Havia arribat al poder amb el suport del rei Constantí
(cunyat del Káiser) i de tots els crítics de Venizelos que –davant el “cisma
nacional” que havia inclinat el país cap al bàndol aliat durant la Gran Guerra-
renegaven del liberalisme polític. Malgrat això, contra la “Triple Ocupació”
(italiana, alemanya i búlgara) la societat civil va organitzar una activa
resistència de la que hem de conèixer dos grups: el Font d’Alliberament
Nacional (EAM, de la que sortirà l’EDES, de tendència nacionalista y
monàrquica), i l’Exèrcit Popular Liberal Nacional (ELAS), d’esquerres.
Per anar a envair Grècia va caler abans travessar
Iugoslàvia. Primer se la va convidar a afegir-se al Pacte Tripartit, un “nou
ordre internacional” que el juny de 1940 repartia àrees d’influència entre
alemanys i japonesos. S’hi havien afegit també italians, búlgars, eslovacs,
croats i hongaresos. En la geopolítica europea d’aquell 1941 distingim una GRAN
ALEMANYA (Àustria, els Sudets, Alsàcia i Lorena, el Protectorat de Bohèmia i
Moràvia i el Govern Central polonès) d’uns TERRITORIS ADMINISTRATS (en realitat,
vassalls colonitzats: Eslovàquia, Polònia, Iugoslàvia, Ostland = Lituània,
Letònia i Estònia). Hi ha uns ALIATS DE CONFIANÇA (Hongria, Bulgària, Romania, Espanya,
la França de Vichy i Itàlia amb els seus satèl·lits, com Croàcia, Albània) i
uns TERRITORIS OCUPATS amb la condició d’estat reconeguda (Dinamarca, Noruega,
Bèlgica, Holanda, Luxemburg, la França atlàntica i Grècia).
ELS ALEMANYS A IUGOSLÀVIA. Hitler va demanar “drets de trànsit”, i
el regent de Iugoslàvia, el Príncep Pau, signava el Pacte Tripartit el
25-3-1941. Aleshores, una reacció anti-nazi d’inspiració britànica va
precipitar el jove rei Pere II Karađorđević a posar final a la regència. És el
fill d’Alexandre I, qui –de rei dels serbis, els croates i els eslovens- havia esdevingut
Rei de Iugoslàvia (1929-1934) i havia mort assassinat en un atemptat visitant
Marsella (1934). El cop reial apartava Iugoslàvia de l’aliança nazi. Per això
Hitler va ordenar el terrible bombardeig de Belgrad i –per arribar ràpid a
Grècia- la invasió del país, que va capitular el 17 d’abril de 1941 (17 dies
després). L’estat seria esquarterat: Eslovènia s’incorpora al Reich (N), el seu
sud a Itàlia juntament amb Dalmàcia, Montenegro i Kosovo, Hongria es queda la
Volvodina, Bulgària s’incorpora part de Macedònia, Sèrbia és reduïda a les
fronteres de 1912 (on la majoria chetnik
col·labora) i Croàcia es converteix en un gran estat feixista governat per Ante
Palevic. A classe van descriure (esparverats, la veritat) les polítiques
d’extermini de la Croàcia ustacha i
vam seguir la trajectòria d’aquest monstre fins al seu enterrament a Madrid. El
balanç de les matances entre minories nacionals glacen la sang: mig milió de
serbis, 200.000 croates, 90.000 bosnis, 60.000 jueus, 50.000 montenegrins,
30.000 eslovens i 27.000 gitanos...
 |
| El partisà croata Stjepan Filipovic, retant els nazis abans de ser executat. |
Enmig d’aquell infern va sorgir una resistència
d’obediència comunista dirigit per un croata, Josip Broz, àlies Tito, consagrat
a formar una coalició antifeixista que superi els conflictes inter-ètnics. Quan
els nazis executin Mihailovic (el líder chetnik) i els aliats constatin que
havia col·laborat amb els ocupants, intentaran restaurar Jordi II. Però el
protagonisme de Tito anirà augmentant perquè les seves tropes alliberaran
Belgrad (i cauran amb venjança redemptora sobre els ustachas que es rendien, obligats a emprendre exterminadores marxes
de la mort)
A classe vam passar de puntetes sobre l’operació
paracaigudista de Creta perquè 21 dies més tard començava l’ofensiva nazi contra la URSS. Ja a “Mein Kampf”, Hitler havia parlat de buscar el lebensraum a l’est, però també hem de pensar en objectius econòmics: buscar les
matèries primeres per a continuar la guerra (petroli i coure, sobre tot). El
juny s’iniciava una ofensiva que ocupava 3 milions de soldats alemanys i mig de
cavalls. També hi van participar 1 milió de romanesos, finlandesos, hongaresos,
croates, eslovacs, italians i... espanyols! La “guerra llampec” va funcionar en
un primer moment: les purgues havien debilitat l’exèrcit soviètic, la
superioritat tècnica dels alemanys, la sorpresa de l’atac (pacte
germano-soviètic de 1939), el contrast entre l’experiència desenvolupada pels
alemanys en les anteriors ofensives i la inexperiència soviètica, la
superioritat de l’atac profund i concentrat de la guerra llampec sobre la
dispersió de la defensa en una frontera tan gran, i el fet que l’expansió
soviètica a l’oest havia desatès les
posicions defensives. Les xifres són aclaparadores: 97.000 baixes alemanyes davant 350.000
soviètiques, i 5.000 presoners alemanys davant 820.000 soviètics.
Els alemanys, però, van ser aturats: l’excés de confiança després de tantes
victòries els fa desestimar la capacitat de reacció dels soviètics que
–practicant una política de “terra cremada”- evitaven l’enfrontament directe i
traslladaven la indústria russa cap a l’est, la dificultat de proveir un
exèrcit tan gran en una vastitud geogràfica com l’estepa russa, la presa de
decisions per Hitler tan lluny (a 5.000 km) del front, haver d’enfrontar-se al
“general hivern” (perquè Iugoslàvia havia endarrerit les operacions i la
mecanització precisava de massa anticongelant per al combustible). Però el
principal motiu va ser l’apel·lació a arguments nacionalistes (la Gran Guerra
patriòtica) i no al comunisme, per part de la propaganda soviètica. A més, els
assassinats en massa van demostrar els soviètics que lluitaven per la seva vida,
i comencen a veure Stalin com un protector!
La Guerra de l’Est va ser un conflicte ben
diferent de la guerra que els alemanys havien sostingut amb els occidentals. Primer, per motius racials: els eslaus
eren una raça inferior segons la parafernàlia pseudo-científica dels nazis i
estaven reservats a tenir un paper d’esclaus en el “nou ordre”. S’atribuïa a
les hordes russes un fanàtic exotisme propi d’una raça subdesenvolupada. Alfred
Rossenberg definia el comunisme (“El mite
del segle XX”, 1930) com una “reacció irritada del mongoloide nòmada contra
la civilització que vol tombar”. Un segon motiu que explica la brutalitat del
front de l’est és el component ideològic: el conflicte enfronta feixisme i comunisme,
i això explica que –mentre a Europa es creaven moviments d’opinió i
organitzacions col·laboracionistes per a presentar el Reich com a garant d’un
nou ordre que deixava espais (tot i que subordinats) als ocupats, al front de
l’est es volia exterminar la bèstia... La guerra era, doncs, una guerra d’extermini:
Stalin, amb motiu del 24è aniversari d’Octubre: “Si volen una guerra
d’extermini la tindran”. Si hi afegim les dures condicions geogràfiques i
climàtiques, i la massiva implicació de la població civil, entendrem perquè
gairebé de la meitat dels 50 milions de víctimes de la Segona Guerra Mundial
són soviètiques.
Havíem vist el Japó renunciar a l’imperi (San Francisco, 1922) i reconèixer la URSS el mateix any. Encara que el seu ingrés a la SDN semblava normalitzar les seves relacions internacionals, la crisi ho va espatllar tot: el 1931 fa de Manxúria un satèl·lit i –després de l’incident del pont de Marco Polo- es llença sobre Xina (1937) amb voluntat d’extermini (Matança de Nanking, 13-12-1937). El 1940 la derrota francesa els permet ocupar les colònies dels estats derrotats, amb l’objectiu d’aïllar els xinesos i apoderar-se del cautxú i el petroli d’Índia i Indonèsia. En solidaritat amb els territoris atacats, els nord-americans ajuden els xinesos i tallen el subministrament de petroli al Japó (8/1941). Aquest embargament precipita la guerra, perquè els japonesos són deficitaris de petroli. O renuncien a l’imperi continental, o busquen recursos per acabar la guerra!
L’almirall Isoroku Yamamoto diria –segons el guió
de la pel·lícula “Tora, tora, tora”
(1970)- que havien “despertat un gegant adormit”. No sabem cert si aquesta
frase va ser pronunciada, però si alguna font recull que va dir que tenia 6
mesos per actuar sense problemes, però que “un cop passats, no tenia esperança
de cap èxit”. Abans els americans no reaccionessin, els japonesos van córrer a
fer la “guerra llampec a Àsia”.
El periodista Manu Leguineche (2001) va
recollir part del debat historiogràfic iniciat en els temps del revisionisme,
quan les crítiques a Roosevelt de Charles A.Beard (President Roosevelt and the Coming of the War, 1948) obrien totes
les sospites: els arxius oficials guardaven un centenar de missatges emesos per
la flota nipona de suport als bombarders, durant els 11 de travessia cap al seu
destí. Com s’explicava que la flota del Pacífic no fos advertida? Era un
esquer, una invitació a l’atac?
De moment hem de conèixer 3 característiques
d’aquest conflicte inclòs en la II Guerra Mundial: la Guerra del Pacífic que
enfronta els japonesos i els nord-americans és sobre tot una guerra aèria. La
Batalla del Mar de Coral (5/1942) seria la primera en què ambdós bàndols combatran
amb porta-avions i que les unitats navals no es van veure directament. Midway
serà, principalment, una batalla aèria.
A terra, la tècnica utilitzada és una guerrilla
tecnològicament sofisticada gràcies a la ràdio i l’aprovisionament aeri, una
forma de combatre aprofitant el complicat escenari natural, i que inspirarà les
futures guerres de descolonització asiàtiques.
El fanatisme que demostren els kamikaze il·lustren
l’estat d’ànim dels japonesos quan s’acosta una vergonyant derrota. Recorda el
codi samurai del bushido. El nom
prové d’un tifó llegendari que va escombrar l’armada del mogol Kulbai Khan quan
va provar d’envair Japó al s. XIII. La historiografia debat si és que -esgotada
la tecnologia- solament els quedava homes, o si tenia a veure amb la pèrdua de
veterans que poguessin formar nous pilots. Sigui quina sigui l’explicació...
més de 4.000 joves van precipitar els seus avions contra la coberta dels
portavions.
A classe vam parlar també del component racista en
la propaganda americana, i de la concentració de 150.000 japonesos que vivien a
Amèrica. Però la característica més terrible de la Guerra del Pacífic afectava
-com el llançament de les bombes nuclears acabaria demostrant- en la
progressiva conversió de la població civil en objectiu de guerra. Els
exterminis adoptarien a Àsia formes terriblement sofisticades...
No hay comentarios:
Publicar un comentario