La nit del dimarts 29 d’abril de 1902 es va estrenar al
teatre Romea de Barcelona la comèdia “Els
Jocs Florals de Canprosa”, i l’allau de comentaris, rèpliques i
contrarèpliques que es va obrir en la premsa, en un moment en què el
catalanisme es projectava per primer cop en un partit polític, és difícil de
resumir. Margarida Casacuberta (Santiago
Rusiñol: vida, literatura i mite, 1997) veia en l’obra una crítica de la
poesia “de motllo” (puc dir “industrial”?), desnaturalitzada, artificial,
mancada d’emotivitat i destinada a un públic de cenacle. En “Els Jocs Florals de Canprosa” aquesta
lluita es manifesta en el triangle format per la Maria –la poesia amb
majúscula- i els dos pretendents: el Tonet (que seria el poeta versaire) i el
Ramon (més disposat a l’aforisme pràctic, al periodisme i la llengua viva).
Com es va interpretar aquesta subtilesa? Els diaris del
catalanisme conservador, com La
Renaixensa o La Veu de Catalunya,
de manera hostil: en aquest darrer diari, Josep Morató i Grau criticava l’obra
el 30-4-1902 dient que era “inferior a la
majoria de les produccions del mateix Rusiñol”, basant-se –entre d’altres
coses- en què havia volgut fer una obra satírica “però ha escollit malament el tema, entretenint-se en satirisar l’actual
moviment de reivindicació del nostre poble. Prenent peu d’uns Jocs Florals de
vileta, ha fet escarni dels sentiments més sagrats de la pàtria, de les
institucions més dignes de respecte, de les manifestacions més honrades i
enaltidores”. Aquesta opinió no solament demostra la inviolabilitat dels
símbols (siguin els Jocs, els Segadors, les quatre barres, la barretina o
Montserrat), sinó com el catalanisme conservador els aprofita per a
legitimar-se com a hereu i continuador directe de la Renaixença. Defensant
incondicionalment els Jocs Florals (entesos com el desvetllament del sentiment
nacional català), els homes de la Lliga s’apartaven d’altres tradicions
polítiques i culturals fortament arrelades a Catalunya que quedaven
automàticament senyalades com a anti-catalanes. És cert que els diaris que van
celebrar el text de Rusiñol eren els més intransigents amb el catalanisme (El Noticiero Universal, Las Noticias, El Liberal o el Diario de
Barcelona), però també alguns de republicans (com La Publicidad, El Diluvio,
L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia), que sovint el
definien com un moviment clerical i reaccionari, quedaven retratats com «el més gran enemic que tenim a casa»
perquè –en la seva crítica mordaç- allunyaven les classes populars del projecte
aglutinador que somniava la Lliga.
El debat semblava crispat, però el context polític no ho
era menys. El primer diumenge de maig els Jocs Florals de Barcelona van ser
suspesos per l’autoritat militar com a conseqüència d’una xiulada a la bandera
espanyola. S’havia declarat l’estat d’excepció i les garanties constitucionals
havien estat suspeses; feia escassament dos mesos que havia finalitzat una vaga
general per la jornada de vit hores que havia acabat amb ferits i morts; el 2
d’abril Prat de la Riba havia estat empresonat per “rebel·lió” perquè havia
publicat a La Veu un article que
parlava de l’independentisme a la Catalunya Nord, i els darrers dies del mateix
mes el vot dels regidors catalanistes havia determinat el boicot de
l’Ajuntament de Barcelona a les festes de la coronació del futur Alfons XIII.
Encara que el Consistori dels Jocs va acomplir la
recomanació del governador militar de situar una bandera espanyola entre els
ornaments de la sala, en aquest context aquella bandera va ser llegida com una
humiliació que va provocar una reacció contrària i, de resultes, la intervenció
de la força púbica. Amb la suspensió dels Jocs Florals —que es van haver de
celebrar fora d’Espanya, a Sant Martí del Canigó, el 10 de setembre del mateix
any 1902—, la policia va haver de protegir l’estrena de Rusiñol: La Renaixensa (5-V-1902) explicava com la
policia «formada en pelotó al carrer,
presencià la sortida dels espectadors, no retirant-se fins que el teatre fou
buit».
Aquesta defensa de l’artista sense més compromís que amb
la llibertat creativa ens permet entendre les diferències de Santiago Rusiñol
–home clau del modernisme- amb la compromesa generació del noucentisme. Els
joves noucentistes el veuen passat i ranci, malgrat la intensa i exitosa connexió
amb el públic més popular; ell mira incòmode aquells “nois tan pulcres, amants de l’odre i l’autoritat, podrits de cultura
llibresca, disciplinats i decidits a crear institucions duradores, defensors
d’una ideologia política, disposats a sotmetre’s als dictats d’un partit”,
com els descriu Raül Garrigaseit. Així, quan el triomf del noucentisme (lligat
al catalanisme polític) fa del Glossari de Xènius una lectura obligada des de 1906,
Rusiñol en fa una paròdia a “L’esquella
de la Torratxa” (un setmanari
popular, anticlerical i republicà) signant com a Xarau (1907-1925), perquè no
entén els intel·lectuals capaços de disciplinar-se i posar-se a les ordres d’un
projecte polític. El nom provenia d’un personatge imaginari que protagonitzava
frases fetes com “sap més coses que en Xarau”, i suggeria per efecte mirall la
pedanteria d’en Xènius. Per si fos poc, com una crítica a “La ben plantada” d’Eugeni d’Ors, publicarà (1917), amb llenguatge
col·loquial, la novel·la “La Niña Gorda”,
que tracta sobre l’explotació del cos de la dona amb una crueltat extrema
Bé, el cas és que vaig quedar feliçment esparverat
assistint a una funció d’aquesta obra, recentment estrenada pel TNC. Em va
semblar una postura molt valenta per part d’una institució pública que ha
d’intentar obrir el debat crític en el si de la seva societat. Era tan divertit
i sorprenent que no recordo haver vist vibrar tant una platea, tants
aplaudiments espontanis, tants somriures permanents... El director ha jugat amb
la simbologia sense prejudicis, afegint-li, a les poc més de 50 pàgines que
Rusiñol va escriure, cançons tradicionals catalanes i altres textos de Rusiñol
(com el monòleg La Feminista, interpretat per l’Àngels Gonyalons) per a
construir un musical. Una crítica recent a L’Avenç explicava l’èxit de públic i
crítica en “la pèrdua de mossegada” perquè la intenció original de Rusiñol no
en quedava prou reflectida: “No pretenia exclusivament evidenciar el caràcter
carrincló dels Jocs (...) també volia criticar la utilització política que en
feia el catalanisme”.
Jo no ho penso. La duresa de la crítica de l’ús dels
símbols em va arribar a ferir a mi; el problema està en l’auditori. Que riu amb
les juguesques, però no se les planteja. Que celebra les bestieses com si
fossin ocurrències delirants, i mai es para a pensar. La subtilitat de
l’aforisme “Si els jutges després del jutjament fossin jutjats... més d'un
aniria a presó” va ser aplaudida amb ràbia, i –vist el lamentable espectable
que ha ofert el poder judicial espanyol en els darrers mesos- amb raó. No sé si l’aforisme “quan un home demana
justícia és que vol que li donin la raó” hauria estat tan aplaudit. El problema
és que –sense cap autocrítica- un públic assedegat de fe veu tots els defectes
dels adversaris polítics, que n’hi ha, i molts, però aplaudeix sense peròs la
Vulgata pròpia. Com deia Rusiñol, “El malalt sempre creu en el miracle. Quan
dubte del sants se’n va a creure amb l’homeopatia”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario