Amb LA INVASIÓ DE POLÒNIA comença una fase de la guerra que, tot i
enfrontar estats europeus, no deixa de ser “mundial” perquè les ambicions
alemanyes ho són; perquè amb els anglesos combaten ja el Canadà, Austràlia,
Nova Zelanda i la Unió Sud-africana; perquè ja hi participen tropes colonials;
perquè l’entrada d’Itàlia implica combatre a Àfrica, perquè Síria i Iraq es
rebel·len contra els britànics el 1940 i perquè la guerra a l’Atlàntic s’inicia
des del mateix començament (com demostra l’atac d’un submarí alemany a la base
naval d’Scapa Flow a les illes Orcades el 14-10-1939) o la gesta del cuirassat
alemany Graf Spee, perseguit per
vaixells britànics, refugiat a Montevideo i enfonsat pel capità tement la
humiliació de la derrota.
Polònia va estar
derrotada en 37 dies perquè els polonesos havien trigat a mobilitzar-se (tement
que, com al 1914, això precipités el conflicte); perquè el seu pla de defensa
dispersava tants esforços que no podia atendre tots els fronts; perquè encara
la cavalleria era bàsica per a traslladar ferits i artilleria (en els dos exèrcits, encara que els alemanys privilegiaven la mecanització)...
 |
| Cristian X de Dinamarca, durant l'ocupació |
Tement perdre l’aprovisionament de l’acer suec a través de Narvik (Noruega), Hitler va llençar una ofensiva contra Dinamarca i Noruega. El pretext, que el buc alemany Altmark –camí d’Alemanya per aigües neutrals, amb 300 presoners britànics del Graf Spee a bord i perseguit per 3 destructors aliats- fos acollit en un fiord i –ignorant la protecció que oferia el govern d’Oslo- atacat per alliberar els mariners presos. Dient que la neutralitat noruega havia estat violada i que calia protegir-la dels britànics, els nazis van envair Dinamarca i Noruega (abril 1940). Serà la campanya més curta de la història: Dinamarca es converteix el 9 d’abril de 1940 en el protectorat model al qui el rei Christian Xè ignora passejant-se a cavall cada dia per Copenhaguen (mentre el seu germà Haakon VIIè, el rei de Noruega, marxa a l’exili deixant el govern en mans del filo-nazi Vidlum Quisling). Les conseqüències: Suècia es veu pressionada per enviar el ferro en bucs de bandera neutral, els anglesos ocupen Islàndia i Roosevelt proclama que Grenlàndia queda protegida per la Doctrina Monroe de 1823. El fracàs de Noruega fa caure el govern Chamberlain.
Mentrestant,
França semblava tranquil·la: havia construït una línia defensiva sòlida,
coneguda pel nom del ministre de guerra (1929-1931) André Maginot. Era un sofisticat
sistema de fortificacions compost de búnkers de ciment i acer, units per una
xarxa de túnels i entrades a la rereguarda, que s’estenia de la frontera suïssa
a Luxemburg (400 km) però deixava la frontera belga desprotegida (i les
frondoses Ardenes, per les que el Pla von Manstein dirigirà l’atac). Darrera
aquests murs, però, França era terriblement dèbil: ja el govern Daladier havia
prohibit L’Humanité i Ce Soir malgrat que el PCF condemnava el
pacte germano-soviètic (però no la premsa antisemita). Amb 3.400 arrestats d’esquerra, diputats
expulsats de l’Assemblea Nacional i 300 ajuntaments suspesos, i la dreta
preferint “Hitler a Leon Blum”, el govern Paul Reynaud (3/1940) gairebé no
tenia suport parlamentari per fer la guerra.
En canvi, a
l’altre costat del canal, el Primer Lord de l’Almirallat, Winston Churchill, és
investit com a primer ministre el 10 de maig: encara que parcialment
responsable del desastre a Noruega, tothom coneixia el seu enfrontament amb els
apaivagadors, els seus discursos inspiraven determinació, tenia tanta
experiència al front que solament Wellington el superava en convertir-se en
primer ministre, i les seves posicions nacionalistes conciliaven els tories
(imperialistes) tant com els laboristes (que veuen en Hitler el dimoni). Després
de prometre “sang, suor i llàgrimes” es consagra a depurar l’administració de
filo-nazis, envia les reserves d’or del Banc d’Anglaterra a Canadà, i –encara
que els diputats conservadors de la cambra continuen ignorant-lo mentre reben
amb ovacions Chamberlain- ell combat apaivagadors com Lord Hallifax (que
defensa la mediació que Mussolini ofereix per negociar la pau). El mateix 10 de
maig que prenia possessió, Hitler iniciava l’ofensiva occidental: la reina Guillermina
d’Holanda es refugià a Londres i, espantat pel cruel bombardeig de
Rotterdam, Leopold III de Bèlgica es rendeix. Potser estalvia patiments als
belgues, però la seva rendició precipita l’avenç alemany i deixa les platges de
Dunquerke abarrotades de soldats famolencs i esgotats a les expenses de l’avenç
nazi. En una operació suïcida, Churchill reuneix 40 destructors i 900 vaixells
particulars per retirar les tropes i aconsegueix recollir 224.000 anglesos i
110.000 francesos. És una victòria pírrica per als alemanys, i una victòria
moral per als anglesos: l’oratòria de Churchill –que en privat reconeix que les
guerres no es guanyen amb evacuacions- aconsegueix fer-ne un èxit quan promet,
en el famós discurs d’aquell dia, que “lluitarem a les platges” (i on faci
falta) fins al final... L’esdeveniment és important: no solament perquè salvant
l’exèrcit britànic la resistència anglesa serà possible, sinó perquè l’èxit de
la campanya occidental va suggerir els alemanys que la «guerra llampec» es
podia repetir a escala més gran.
La humiliant
derrota francesa queda representada en la signatura de l’armistici amb els
alemanys en el ´mateix vagó on es va signar el de l’onze de novembre de 1918. L’historiador
Marc Bloch –que acabaria executat pels nazis com a membre de la resistència- es
va escandalitzar per “L’estranya derrota”:
no solament va denunciar l’actitud de l’opinió pública (més interessada en una
cacera de bruixes contra els comunistes que criticaven l’apaivagament), sinó
també la incompetència de l’exèrcit, la inactivitat del “drôle de guerre” i que la Línia
Maginot cobria de la frontera suïssa a la belga, però no continuava fins el mar
(i deixava les Ardenes exposades).
L’ocupació de la franja atlàntica francesa i la conversió de Vicky en un estat satèl·lit ens permet diferenciar una tercera França en joc: la que el General Charles De Gaulle va proclamar com a “França Lliure” en el seu primer discurs des de la BBC (6/1940). França quedava encarnada en les institucions imperials, va dir quan els comissionats de Síria, Indoxina i Àfrica conformaven un Consell de Defensa de l’Imperi. A França, alhora, un moviment de Resistència es desenvolupa sense ell (encara que més endavant la va acabar representant).
-
Primer,
espontànies cadenes de solidaritat impulsen rutes de fugida que passaran informació
als aliats i repartiran premsa clandestina.
-
A
partir de 1941, l’atac nazi contra l’URSS fa que el PCF se sumi al sabotatge:
aquell any es produiran gairebé 1500 accions (158 descarrilament, 180
locomotores, 3 Ponts, 800 soldats).
-
L’any
següent, el reclutament de mà d’obra francesa per anar a les fàbriques a Alemanya
va disparar les incorporacions al maquis, i això permetrà que els aliats
comptessin amb la resistència per impulsar operacions de distracció que
facilitessin el desembarcament de 1944...
No hem de pensar
en un moviment de masses ni en una societat mobilitzada: encara que la
resistència repartia centenars de milers de diaris clandestins, malgrat la
persecució de la GESTAPO, en realitat com a organització clandestina no va
arribar a mobilitzar ni el 2% de la població.
Com és aquesta resistència? No la lideren les elits (que
majoritàriament accepten l’ocupació) sinó ciutadans de procedència ideològica
molt heterogènia (tot i que la perspectiva ideològica majoritària és
d’esquerres) que, en la seva lluita per la independència nacional (davant la traïció
de les classes dirigents) maquillen la lluita de classes. De fet,
progressivament es va radicalitzant: la seva premsa fa servir el terme
“alliberament” en sentit ampli (referint-se també a la gana, la pobresa o els
prejudicis religiosos, per exemple). Per a poder guanyar autoritat moral davant
d’ells, el general De Gaulle anirà democratitzant els seus discursos: “unint-se per a la victòria, el poble francès
s’uneix per a la revolució (...) per a nosaltres el final de la guerra no
significarà solament la restauració total del nostre territori nacional i el
seu imperi, sinó també la completa sobirania del poble”. I no democratitza
solament els missatges: fins que al GESTAPO el va matar (1943), el seu emissari
va sers Jean Moulin. Respectat per la resistència perquè, com a prefecte (1939)
havia estat torturat i -tement cedir- va intentar suïcidar-se. De Gaulle li
encarrega 2 objectius concrets: posar la Resistència sota una autoritat
central, evitant l’anarquia (Consell Nacional de Resistència, 5/1943). Però un
segon objectiu seria més difícil: si la Resistència va acceptar una estructura
unificada per a coordinar la lluita potser es va aconseguir neutralitzar els
radicals, però el que va ser impossible va ser separar les funcions militar i
política. La Resistència tenia el seu propi programa, no es volia sotmetre.
El terratrèmol polític provocat per la derrota
francesa no solament va trasbalsar l’ordre geopolític francès: la URSS va aprofitar la debilitat aliada
per a ocupar les 3 repúbliques bàltiques, Itàlia es va precipitar a entrar en
la guerra (batalla dels Alps), Espanya s’ho va pensar, i als Estats Units es
vota la reelecció de Roosevelt enmig d’un dur debat sobre la neutralitat que
sacseja la societat americana: facilita l’armament sobrant de la Gran Guerra
als anglesos, i vells destructors a canvi d’usar bases angleses, el 7/1940
demana al congrés un fons especial per a crear un gran exèrcit i un any després
signa amb el Regne Unit la llei de préstecs i arrendaments per contribuir a la
resistència dels anglesos. I és que el que ens sembla més important del nou
ordre geopolític nascut de la derrota francesa és que el Regne Unit quedava sol
davant l’avenç nazi.
Així va ser com –entre
juliol y novembre de 1940- es desencadenava la BATALLA D’ANGLATERRA. Londres seria bombardejada sense
descans entre el 7 de setembre i el 13 de novembre; fins el maig de 1941 –quan
s’aturaria l’operació Lleó Marí- caurien 43.000 víctimes i mig milió de
persones resultarà ferida. De fet, el 1942 la guerra ja permet recomptar més
víctimes civils que soldats. No tenim clar si l’objectiu era induir el Regne
Unit a la rendició o aconseguir l’hegemonia aèria per a facilitar la invasió
(que seria impossible sense el domini aeri). El 9/1940 sembla que es desestima l’operació
“Lleó Marí”, però els bombardejos nocturns continuaran fins maig de 1941.
És aleshores quan
es produeix el misteriós vol de
Rudolp Hess. Aquest veterà de la Gran Guerra i el Putsh de Munich,
havia compartit presó amb Hitler (qui li havia dictat el seu opuscle a la
presó). El 10 de maig de 1941 dina amb Alfred ROssenbeg, i s’enlaira a Augsburg
en direcció a Dungavel Castle, propietat del duc de Hamilton, a qui havia
conegut als Jocs Olímpics de 1936. Apagades les llums de la pista d’aterratge i
acabat el combustible, es va llen+ar en paracaigudes prop de Glasgow. El
camperol que el va socórrer el va lliurar a la Home Guard.
No sabem què
anava a fer! Temia la “guerra als dos fronts” que es preparava? Es pot explicar
la seva fugida en el context de possibles lluites per la successió de Hitler? Duia,
com ell va declarar en un primer moment i va negar la resta de la seva vida,
una oferta personal de Hitler per a un acord de pau? Arribava en contacte amb
apaivagadors? O simplement era una persona psicològicament inestable, com
suggereix la reacció oficial alemanya i el diari d’Albert Speer a Spandau quan
explica els seus crits nocturns que no el deixaven dormir?
No ho sabem. En
canvi, corre des de fa any l’anècdota de que Churchill, presumptament a punt de
visionar “Els germans Marx a l’oest”, no li va donar importància a la seva
arribada. Que en el Judici de Nuremberg va ser condemnat a cadena perpètua a la
presó d’Spandau (1945), que la reclusió va ser sempre molt severa (els soviètics
imposaven un règim penitenciari semblant al que el IIIr Reich va dictar el
1943, que –a més d’una impersonal custòdia rotativa trimestral-, solament
autoritzava una carta al mes, una visita cada tres i la gairebé incomunicació
amb els altres presoners; i que el seu fill i el moviment neonazi no es van
creure l’explicació oficial del suïcidi amb el cable elèctric el 13-8-1987
(quan tenia 93 anys).
A classe vam
parlar de la difícil quotidianitat sota les bombes i –arran del discurs en què
Churchill els oferia l’exemple martirial de Barcelona- vam explicar les
infructuoses propostes de l’enginyer català Ramon Parera. Algunes
reivindicacions obreres per a la construcció de refugis en temps de Chamberlain
havien rebut com a resposta la dificultat tècnica, però sembla que el govern
temia que la seguretat del refugi pogués apartar la població de les obligacions
a les fàbriques... van oferir per a contrastar-ho el llibre de Montserrat
Armengou i Ricard Belis...
No hay comentarios:
Publicar un comentario