 |
| La matança d'Amristar, a la pel·lícula de Richard Attenborough (1982) |
Aquesta elit tory –partidaris de retallades, ignorar
els laboristes i rivalitzar amb els EUA- s’enfrontarà dins del partit
conservador amb un solitari Winston Churchill. Victorià nostàlgic, disposat a
mantenir l’imperi a tota costa fent “pactes nacionals” amb els laboristes,
acords amb els EUA (allunyant-se del seu adversari japonès) i lliure canvi. Volen
condemnar l’agressió japonesa a Manxúria, mentre els apaivagadors estan
disposats a callar si es mantenen les posicions britàniques a l’Àsia. Si per a
ells els acords amb les elits nacionalistes a l’Índia són una estratègia de
supervivència de l’imperi, ell critica durament Gandhi i defensa aferrissadament
la superioritat blanca.
Què està passant
a l’Índia? Ja havíem
vist el Congrés Nacional Indi (1885) com a instrument d’expressió de les elits índies
per reclamar –abans que no autogovern- representació política i fàcil accés a
l’administració colonial. El fracàs dels “pidolaires” va radicalitzar el
moviment, que es projectà políticament per primer cop quan el virrei Lord
Curzon va dividir Bengala en dues províncies. Contra la “divisió de la nació
bengalí” (sic) es va impulsar un boicot dels productes britànics, que va
provocar l’empresonament dels líders indis però també les reformes Morley-Pinto
(1911): el vescopte de Morley (secretari de colònies a Londres) i el virrei
Lord Pinto van accedir a incloure personal indi en el consell del virrei, dels
governadors i del secretari de colònies. Durant la visita oficial de Jordi Vè
es va anunciar que s’aturava la divisió de Bengala i anunciava la fundació
d’una nova capital (1931) a les afores de Delhi.
La Gran Guerra, però, havia trasbalsat aquesta primera
conformitat dels colonitzats: la durada del conflicte va anar erosionant la
unanimitat pro-britànica tant com el reclutament. Per altra banda, els
musulmans patien un conflicte de lleialtats fent la guerra contra el soldà
otomà, les plantacions s’orientaven a produir aliments per al bestiar
mobilitzat i –en desatendre el conreu de cereals- feien pujar els preus. Així
doncs, hindús i musulmans (organitzats en la Lliga Musulmana des de 1906) van
signar el Pacte de Lucknow (1916) per coordinar les dues comunitats en la
lluita contra el poder colonial. Contra aquest activisme, les Rowland Acts
(1917) fixaven limitacions de llibertats; i en les protestes contra elles va
destacar un jove advocat arribat a l’Índia després de llicenciar-se a Londres i
exercir a Sudàfrica (1893). Preconitzava, per enfrontar-se a l’administració
britànica, els preceptes de “No cooperació” (usar la possibilitat legal de no
col·laborar amb el sistema entorpint les eleccions, escoles i tribunals) i la
“desobediència civil” (transgressió deliberada de preceptes, prohibicions i
lleis considerades injustes que planteja –ara sí- una rebel·lió oberta però
sense violència, que busca la detenció i acceptar sense defensa el pitjor
càstig).
El 13 d’abril de 1919 els esdeveniments es
precipitaven a la ciutat santa dels sijs, Amristar. Una multitud que va ignorar la prohibició
oficial de reunions públiques que romania en vigor des de la Gran Guerra, va
ser víctima del càstig exemplar que el general anglès Dyer va aplicar disparant
brutalment contra ella, deixant centenars de morts i més de mil ferits. Encara
que va ser castigat oficialment, la colònia anglesa va fer una col·lecta per a
regalar-li una espasa honorífica com a “alliberador del Punjab”. En senyal de
dol, Gandhi va suspendre tota protesta.
Va ser ell qui va dur el moviment nacionalista, de
caire elitista, cap a la massa. El prestigi que li va donar la seva constància, els seus ideals, i el seu
senzill llenguatge, expliquen que li atorguessin el títol honorífic de ”Mahatma”
(Ànima Gran). Recomanava lluites incruentes, boicotejar tribunals, abandonar
l’escola anglesa, evitar comprar teixits britànics i filar a casa. La jornada
de vaga del 17-11-1920, per exemple, disfressada de jornada d’oració, va
ajuntar musulmans i hindús. El 1922, però, el sagnant assalt a una comissaria
per part de manifestants a Bombai va obligar-lo a aturar les protestes.
S’havia aconseguit, però, un enfrontament coordinat, durador i general
contra el poder colonial; encara que no s’havia aconseguit autonomia política
s’havia demostrat la capacitat dels colonitzats de desafiar l’autoritat
britànica a llarg termini coordinant respostes conjuntes. El CNI s’havia
convertit en una organització professional de combat (en definitiva, en un
partit modern). Per si fos poc, la figura de Gandhi quedava convertida en una
figura pública de relleu, reconeguda com a interlocutor: per exemple, quan el
1922 és arrestat i sentenciat a 6 anys de presó, el magistrat (el jutge
Broomfield) va dirigir un notable discurs reconeixent que es tractava d’una
persona diferent a quantes havia jutjat fins aleshores. Suggeria que fos
alliberat tan aviat com els disturbis acabessin: Gandhi sortirà de la presó el
1924.
El desprestigi de
l’autoritat colonial es va intentar aturar amb les Reformes Montagu-Chelmsford que
establien una espècie de “diarquia” incorporant personal indi en
responsabilitats de govern provincial i àrees poc sensibles (agricultura,
sanitat, educació, equipaments). Un nou virrei, Lord Irwin (vescomte de
Hallifax, l’apaivagador), va signar una declaració que palesava l’aspiració de fer
de l’Índia un Domini com el Canadà. Veient que aquesta promesa no prosperava,
Nehru (CNI) va impulsar una segona campanya de desobediència civil que criticà
el monopoli governamental sobre la sal: una popular marxa fins el mar de 350 km
anava sumant suports, fins recollir (il·legalment) sal marina de la platja
(1930). El virrei va amnistiar Gandhi a canvi que s’aturés la desobediència i
s’assegués en una Taula Rodona que es va celebrar a Londres aquell any, durant
la que Gandhi va ser rebut a Buckingham palace i va rebre el suport d’un actor
de primera fila que es deia Charles Chaplin. És en aquest context que entenem
les dures declaracions contra Gandhi o –en termes darwinistes- la seva apologia
del govern blanc a les colònies, que van endarrerir l’aprovació d’una Acta de
Govern de l’Índia amb propostes federals...
Què estava
passant a l’Extrem Orient? Havíem deixat el Japó forçant un procés de
modernització (l’era Meiji) que el va conduir a l’expansió imperial: l’havíem
vist llençar-se sobre Corea i Formosa (1895), arrencar-li les Sajalin als
russos (1905), participar amb els aliats en la Gran Guerra per quedar-se amb
les concessions que els alemanys mantenien a la Xina, i aprofitar la guerra
civil russa per treure’n profit a Manxúria. A la mort de Mutsuhito (1912) el
seu fill Yoshihito (fins 1926) presencia la rivalitat entre l’elit burgesa
(partidària d’aturar l’expansió, gaudir dels seus beneficis i concedir el
sufragi universal masculí, 1925) i la casta militar (induïda de vel·leïtats
racistes, partidària de continuar les campanyes, hostil als partits). El seu
successor –que venia dirigint la regència des de la malaltia del seu pare el
1921- serà l’emperador Hirohito (fins 1989).
Com a potència imperial els japonesos miren de
reüll la debilitat de la Xina. Si la presència colonial esperonà els reaccionaris bòxers, altres
opositors apostaven per modernitzar la Xina segons el model occidental. La
revolució liberal i nacionalista de Sun Yat Sen havia foragitat la dinastia
manxú (1911) per encetar una república, deixant tancat a la Ciutat Prohibida el
successor de la vella Ci-Xi, un nen anomenat PuYi. La revolució va provocar el
caos: un grapat de “senyors de la guerra” es disputaven el control del
territori; quan un d’ells expulsà PuYi de la Ciutat Prohibida, aquest va trobar
feina servint de titella als militars japonesos.
I és que el Japó
veia en aquest caos l’oportunitat de continuar l’expansió imperial. Ja el 1915 havia
presentat les “21 exigències” (concessions en exclusivitat, per exemple), que
van estendre un fort sentiment anti-japonès entre la classe mitjana xinesa, tal
i com demostren les protestes d’estudiants (el Moviment del 4 de maig) o la fundació
del Kuomitang (1912) i el Partit Comunista Xinès (1921). Aquell mateix any els
EUA van tractar amb especial deferència la Xina en la conferència de Washington
sobre armament naval (iniciant la revisió dels tractats desiguals). Es
demostrava així la rivalitat entre japonesos i nord-americans pel mercat xinès,
en un moment en que el general Chiang Kai Shek, vençuts els «senyors de la
guerra» i casat amb la cunyada de Sun Yat Sen, es titulava «Generalíssim» i
iniciava el «deceni de Nankín» (1927-1937): per convertir la Xina en un estat liberal
modern, va començar la persecució dels comunistes, que el 1934 iniciaven la
LLARGA MARXA fugint de les tropes nacionalistes.
El principal
problema del projecte liberal, però, no eren els comunistes, sinó els japonesos
esperonats per la debilitat xinesa. L’exèrcit japonès havia aprofitat el descontentament provocat pel
terratrèmol Canto (1923) –que havia deixat 140.000 morts i mig milió de
persones sense casa- per criticar els ministres liberals com a corruptes,
posant el fracàs de l’expansionisme a Rússia i la conferència de Washington com
a demostració. El 18.9.1931 els militars van sabotejar el ferrocarril de
Manxúria (incident de Mukden) i, pel seu compte, ataquen la Xina i hi fabriquen
l’estat titella (1932) de Manxukuo. Davant les crítiques, el Japó va sortir de
la SDN.
L’impacte del
crack va oferir suport social a la facció més conservadora: el 1936 assassinen el ministre d’Hisenda
Takashashi Lorekiyo, el “Keynes japonès” que –contra la crisi- impulsava la reducció
de la despesa militar. Encara que, quan van ser reduïts, Hirohito els negà el
suïcidi ritual (resultant 17 afusellats i 65 empresonats), no hem d’idealitzar
l’emperador, que mantindrà sempre el seu paper de déu encarnat. La repressió
d’aquesta facció, partidària de dirigir les ofensives cap a la URSS, va dirigir
les ambicions japoneses cap al sud.
Inesperadament,
uns incident fronterer entre les cavalleries manxú i mogola (l’incident de
Nemonhan), després dels que cadascun dels dos estats van rebre el suport
respectiu del Japó i la URSS, van provocar uns combats que van ser favorables
als russos, que parlen de la batalla de Khal-Khin-Gol. La tradicional projecció
russa sobre Manxúria i l’ajut soviètic als comunistes xinesos ofenien els
japonesos; el record de 1905 i la signatura per part dels japonesos del pacte
AntiKomitern aquell mateix any ofenien els soviètics. Els combats son més
importants del que semblen: perquè hi va despuntar el general Zukhov, que el
1939 es cridat a Moscou i es convertirà en el cervell de la resistència a la
invasió nazi; perquè el desastre va provocar el desprestigi de la facció que
recomanava el nord com a ruta d’expansió imperial i l’ascens de la facció
favorable a dirigir les ànsies imperials cap al sud d’Àsia. Finalment, l’acord
fronterer assegurarà l’esquena soviètica i per tant contribuirà notablement a
la derrota de Hitler.
Deixem el Japó
precipitar-se, de la mà de l’exèrcit que ha destruït el règim liberal, cap a
les seves ambicions colonials amb la mateixa rapidesa que un admirador del
teatre kabuki havia sortit el 1936 cap a Europa: el que es trobarà al vell
continent li inspirarà una de seqüències més reconegudes de la història del
cinema, quan ”El gran dictador” (1940)
juga amb la bola del món. I és que
l’acord de Munich havia reconegut de
facto l’existència d’un gegantí IIIer Reich al centre d’Europa, després de
les incorporacions dels Sudets i Àustria.
LA INVASIÓ DE
POLÒNIA. Quan les
reivindicacions de Hitler van començar a citar el corredor polonès (la ciutat
lliure de Danzig) els soviètics van signar –per a escàndol internacional- el
pacte Molotov-Ribendrop, també conegut com a pacte germano-soviètic. Com és
possible? Perquè l’URSS no havia acceptat les fronteres poloneses de 1918, no
estava preparada per a una guerra contra Alemanya, i francesos i britànics
havien refusat l’oferta de suport soviètic en les crisis dels Sudets i de
Dantzing. L’acord constava d’una romàntica part pública (no agressió,
negociacions permanents, acostar vincles...) i d’un protocol secret pel qual
nazis i soviètics es repartien Polònia.
La invasió va començar l’1 de setembre de
1939 i va durar 37 dies. És l’inici de la Segona Guerra Mundial i dels èxits nazis. La
rapidesa de la victòria alemanya ha permès teoritzar sobre la presumpta
originalitat de la manera alemanya de fer la guerra, la Blitzkrieg o “guerra
llampec”. Seria un atac localitzat, per sorpresa, a gran escala, ràpid i
limitat en el temps, d’un conjunt de forces mecanitzades que combinen
estratègia aèria (prèvia) i terrestre (profund) amb l’objectiu de desballestar
profundament la capacitat militar de l’enemic (ocupant centres neuràlgics).
- Va ser un conflicte tremendament destructiu, una veritable advertència del que vindrà: 531 ciutats i pobles destruïts.
- Va provocar un veritable drama demogràfic: tenim detectades 714 execucions massives i 17.000 civils assassinats. Aquest genocidi volia convertir els polonesos en un poble servil: van ser executats jutges, periodistes o professors, que podrien constituir, per la seva formació, el nucli d’una futura resistència.
- La invasió renova el problema jueu: es un esglaó cap a l’extermini perquè posa sota la jurisdicció del Reich, de nou, 4 milions de jueus. A Polònia eren el 10% de la població, el percentatge més alt d’Europa.
- D’acord amb el pacte signat amb Stalin, el centre i el sud-oest de Polònia conformaran el “Govern General de Polònia”, mentre que Silèsia i Prússia s’incorporen directament al Reich, que adquireix així frontera directa amb la URSS. Les repúbliques bàltiques es veuen coaccionades a signar amb els soviètics tractats d’ajuda mútua, però el 1940 son annexades.
- També a la zona ocupada pels soviètics es desencadena una ferotge repressió: la NKVD organitza massacres com la dels bosc de Katyn, on tenim identificats 21.768 morts (8.000 militars i 6.000 policies). Els nazis van trobar les foses comunes i, en un exemplar exercici de propaganda, van denunciar els soviètics. El govern soviètic i el govern polonès a l’exili van trencar, i la contra propaganda soviètica va dir que es tractava d’una operació de “falsa bandera” (que haurien fet els nazis per adjudicar-los les culpes). La URSS negà la seva incriminació en la matança fins el 1990, quan Gorbachev va obrir els arxius. Putin va tancar les investigacions el 2004 i el Tribunal Europeu de DDHH va condemnar l’URSS (2013) «per no facilitar»les investigacions.
- Va ser un conflicte tremendament destructiu, una veritable advertència del que vindrà: 531 ciutats i pobles destruïts.
- Va provocar un veritable drama demogràfic: tenim detectades 714 execucions massives i 17.000 civils assassinats. Aquest genocidi volia convertir els polonesos en un poble servil: van ser executats jutges, periodistes o professors, que podrien constituir, per la seva formació, el nucli d’una futura resistència.
- La invasió renova el problema jueu: es un esglaó cap a l’extermini perquè posa sota la jurisdicció del Reich, de nou, 4 milions de jueus. A Polònia eren el 10% de la població, el percentatge més alt d’Europa.
- D’acord amb el pacte signat amb Stalin, el centre i el sud-oest de Polònia conformaran el “Govern General de Polònia”, mentre que Silèsia i Prússia s’incorporen directament al Reich, que adquireix així frontera directa amb la URSS. Les repúbliques bàltiques es veuen coaccionades a signar amb els soviètics tractats d’ajuda mútua, però el 1940 son annexades.
- També a la zona ocupada pels soviètics es desencadena una ferotge repressió: la NKVD organitza massacres com la dels bosc de Katyn, on tenim identificats 21.768 morts (8.000 militars i 6.000 policies). Els nazis van trobar les foses comunes i, en un exemplar exercici de propaganda, van denunciar els soviètics. El govern soviètic i el govern polonès a l’exili van trencar, i la contra propaganda soviètica va dir que es tractava d’una operació de “falsa bandera” (que haurien fet els nazis per adjudicar-los les culpes). La URSS negà la seva incriminació en la matança fins el 1990, quan Gorbachev va obrir els arxius. Putin va tancar les investigacions el 2004 i el Tribunal Europeu de DDHH va condemnar l’URSS (2013) «per no facilitar»les investigacions.
La característica
més important de l’atac a Polònia, però, és que va provocar la declaració de
guerra franco-britànica a Alemanya. Començava
així la SEGONA GUERRA MUNDIAL, el prototipus de la GUERRA TOTAL. Ho és
perquè el conflicte es va estendre pràcticament per la totalitat del planeta
(les colònies, Europa, els Balcans i Rússia, el Mediterrani i el Bàltic, el Nord
d’Àfrica, Orient Llunyà, oceans Pacífic i Atlàntic); per la quantitat de
recursos militars usats (la ràdio, per exemple, com demostren els discursos de
De Gaulle o les patrulles de ràdio alemanyes); l’abast de la destrucció que van
provocar el fanatisme, l’abast de la lluita i la tecnologia (motorització
alemanya, armes de represàlia massiva, kamikazes, desembarcaments, bombardeig
massiu sobre ciutats, porta-avions, bomba atòmica...); i per la diversitat de
conflictes que inclou (és ben diferent la guerra entre la URSS i Alemanya,
ajudades pels seus aliats, que la de l’Eix contra França i el Regne Unit; o que
la del Japó contra la Xina).
Tornant al curs
de la guerra, quan s’acostaven els nadals de 1939, la inicial dèbil resposta franco-britànica
estava accelerant ambicions: Hitler va pensar en Occident; Stalin en Finlàndia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario