S11 EL "CANVI DE SIGNE"

Després de bombardejar Pearl Harbour els japonesos van desencadenar la “guerra llampec” a Àsia. El 15 de desembre de 1941 envaeixen Birmània i l’endemà arriben als camps petrolers de Borneo. El dia de Nadal estan ocupant Malàisia, el 2 de gener de 1942 cau Manila i ataquen les Índies holandeses, el 15 de febrer cau Singapur i al març es produeix el bombardeig de Calcula. Estan a les portes de l’Índia britànica i d’Austràlia. 

Nosaltres vam deixar durant les vacances de Nadal aquest conflicte i la invasió nazi de la URSS coent-se, i vam treure el darrer dia de classe les característiques principals d’aquesta Guerra del Pacífic. Va quedar una per comentar: la terrible brutalitat de la repressió empresa pels japonesos en els territoris ocupats. L’historiador Chalmers Johnson ha escrit que resulta difícil diferenciar la brutalitat de nazis i japonesos: “els alemanys van matar 6 milions de jueus i 20 milions de russos; els japonesos van massacrar a 30 milions de filipins, malais, vietnamites, cambodjans, indonesis i birmans, i 23 milions de xinesos”. Quan vam explicar la invasió de la Xina vam parlar de la Massacre de Nankín (1937), que va implicar l’execució sumària de 200.000 civils. Moltes més massacres semblants, com la de Manila, que va implicar la mort de cent mil civils, il·lustren aquestes polítiques. Els japonesos van acceptar les sentències del Tribunal Penal Militar Internacional de postguerra, però com a justícia forània, com a condició de la derrota El Japó no havia subscrit la Convenció de Ginebra, però si les convencions de La Haia de 1899 y 1907 sobre armes químiques i presoners de guerra. Malgrat això el 1950 el governador militar, el general McArthur, va commutar i reduir les sentències. I, en certa manera, aquestes responsabilitats queden impunes.

Potser el cas més conegut d’aquesta repressió és el de las Iangu, les “dones de consol”. Aquest és l’eufemisme reservat a les dones reclutades forçosament (majoritàriament coreanes) per a convertir-se en objecte d’esclavitud sexual, proporcionant plaer a militars de permís. El 1995 un Fons per a les Dones Asiàtiques intenta atorgar compensacions a persones que demostren haver estat forçades a prostituir-se durant la guerra, però moltes supervivents no volen cobrar-les perquè veuen falsedat en la postura oficial del govern japonès: diuen que mentre el ministre Shinzō Abe es disculpava (2006), 80 diputats japonesos del seu partit visitaven el santuari Yasukuni (en el què, a més de víctimes de les guerres colonials, hi ha les sepultures de criminals de guerra). Malgrat que anteriors primers ministres han fet declaracions “de profund remordiment” (Tomiichi Murayama, l’agost de 1945) o s’han declarat “conscients de la responsabilitat amb els xinesos” (Kakuei Tanaka, setembre de 1972), reclamen una dogeza, agenollament de disculpa (com Willy Brandt al gueto de Varsòvia, 1970).

Pel que fa al front de l’est, vam parlar també de les batalles de Kursk i, abans, Stalingrad (on es va lluitar carrer per carrer, casa per casa, des del setge nazi a la capitulació de Friedrich Paulus el febrer de 1943). El balanç de la batalla és molt important: demostrava que l’exèrcit alemany era fal·lible, que l’exèrcit Roig –lluny de ser un caòtic gegant- estenia el prestigi soviètic, i recordava –atenció!- que els aliats no tenien ni un soldat al continent que pogués aturar l’ofensiva soviètica. Stalingrad, finalment, és una de les batalles que canvia el curs de la guerra. En aquest moment, entre 1942 i 1943, es produeixen altres batalles importants que canvien el curs del conflicte:

*   A la Guerra del Pacífic, les batalles de Midway i Guadalcanal, simbolitzen el final de l’avantatge japonès aconseguit a Pearl Harbour.

*  També al Nord d’Àfrica, a on l’entrada d’Itàlia en el conflicte havia traslladat els combats, es produeix una batalla important. Es tracta d’El Alamein.

Allà, Erwin Rommel, la “guineu del desert”, va ser aturat pels britànics a 60 km d’Alexandria, i obligat a retrocedir fins a Líbia de nou. Aixi va evitar que Egipte i Suez caiguessin en mans alemanyes, i permetent que Àfrica es pugui convertir en el futur pont de desembarcament cap a Europa. El fet que li manqui combustible per a continuar indica l’esgotament del model alemany de la “guerra llampec”, que –a més de la manca de matèries primeres- alguns llibres clàssics com els de  Henri Michel (1977) i André Latreille (1968) atribuïen a la falta de coordinació entre exèrcits i manca demogràfica (el dogma de les 3K impedia que substituïssin mà d’obra masculina a les fàbriques). El destí de von Paulus i Rommel ens demostra, per altra banda, el  naixement d’una actitud crítica contra Hitler dins d’alguns sectors de l’exèrcit: perduda Àfrica després del desembarcament aliat al Nord d’Àfrica, Rommel va ser destinat a Itàlia i amagat perquè la propaganda seguia celebrant els seus falsos èxits. La necessitat de sumar algú amb fama, i la consciència que li va donar l’èxit aliat a Normandia de que la guerra es perdia, van acostar Rommel al complot de von Stauffenberg i –per no trencar el mite- va ser convidat al suïcidi mentre sobre els altres membres de la conxorxa queia una justícia sumària.

Per què canvia el signe de la guerra i els aliats l’acaben guanyant? Richard Overy (2011) ens ha recordat que considerem la victòria natural de manera determinista perquè ens reconforta veure inevitable el triomf del dret sobre la força / de la llibertat sobre l’esclavatge. El desenllaç, però, no va començar a estar clar fins al final. Tradicionalment ho expliquem amb la superioritat tecnològica aliada, que també va ser productiva, política i moral. És cert que el 1943 els aliats van produir 151.000 avions, i l’Eix solament 43.000 avions. Però Overy posa molts exemples en que la superioritat numèrica no es tradueix en victòries, perquè altres condicionants (ús de la tecnologia, percepció de la pròpia superioritat, eficàcia) influeixen també. Finalment conclou que els aliats van guanyar per la seva eficàcia combativa, el tipus de lideratge més seductor, la capacitat d’aconseguir la mobilització interior o el contrast moral de les propostes respecte dels adversaris. I estudia cadascun d’ells en diferents moments del conflicte, palesant que la superioritat aliada aconseguida el 1943 es va mantenir en el mar, en el front oriental, a l’aire i en la logística que va permetre les grans operacions amfíbies de desembarcament.

EN EL MAR. Estant en una illa i depenent del seu imperi, Gran Bretanya depenia del comerç marítim. Necessitaven importar més d’un milió de tones setmanal i per això la Batalla de l’Atlàntic comença ja el 1939. L’Almirall Karl Dönitz organitza els U-boote com a “manades de llops” que assalten els vaixells després de comunicar la posició per ràdio a una central terrestre que avisa altres submarins. La manada emergia, torpedinava i es retirava de pressa. Davant d’això, la reacció aliada va optar per l’escolta naval de grans combois, les càrregues de profunditat explosives, la racionalització de les importacions, l’augment de producció de vaixells i –des de maig de 1941- una màquina ENIGMA capturada (que Allan Turing va descodificar posant la base de la informàtica en l’ordinador Colossus).

EN L’AIRE. El blitz necessitava primer la superioritat aèria per a cobrir la invasió: però el radar no va ser l’única tecnologia que va permetre els britànics guanyar la Batalla d’Anglaterra. Stephen Bungay (The most dangerous enemy: a history of the Battle of Britain, 2001) recorda l’alta efectivitat dels sistemes d’avís i vigilància que, combinant radar, ràdio i telèfon, recopilava ràpidament la informació, la transmetia i permetia la RAF actuar amb rapidesa. Aquest cos de vigilància transmetia la informació a una sala dedicada a desplegar sobre una taula una visió de conjunt de cada situació, que tenia cinc minuts de vida, però suficient per a actuar.

El juliol de 1943 el bombardeig d’Hamburg esborra la ciutat del mapa. Decidits per civils contra civils amb protesta dels militars, els bombardeigs estratègics van estar ideats per Arthur Harris amb l’objectiu de desmoralitzar (la població nerviosa i cansada que s’absentava de la feina va fer baixar l’eficàcia industrial) i reduir la capacitat material de fer la guerra (destruint transports, fàbriques i els habitatges dels treballadors). El més conegut és el de Dresde (2/1945), que va deixar 35.000 víctimes en els incendis provocats per les bombes de fòsfor. I és que el discurs oficial sobre la guerra –que la divideix en dues fases, la “guerra llampec” i l’alliberament- no explica els mètodes dels alliberadors.

Gerhard L. Weinberg (2016) els justifica amb arguments una mica barruers: que si el poble Alemany experimenta el que havia provocat, que van servir per a que futures generacions recordessin, que el trastorn productiu industrial va debilitar Alemanya (que durant 1944 dispara a l’aire més obusos que a blancs terrestres) distraient forces el front, o que el “bombardeig d’àrea” provenia de que, estadísticament, solament 1/3 part dels vols s’acostava a l’objectiu i solament un de cada 10 encertava el blanc. També Overy coincideix en que van permetre obrir el segon front, van obligar a retirar recursos del front per defensar Alemanya, van permetre derrotar l’aviació alemanya, van accelerar el retorn aliat a Europa (sense destruir ponts, carreteres i ferrocarrils, el “dia D” hauria fracassat) i van oferir cobertura als desembarcament (debilitant la resistència i, per tant, reduint les baixes). A partir del llibre de Jörg Friedrich (L’incendi, 2004) s’ha negat el paper estratègic i es denuncien els bombardejos com a “crim de guerra”

ELS GRANS DESEMBARCAMENTS. La primera gran operació amfíbia de desembarcament al Marroc i Argèlia no es fa a Europa, encara una gran fortalesa, sinó en territoris governats des de Vicky (12/1942). L’avenç japonès sobre l’Índia ja havia permès un assaig general a Madagascar (maig a desembre de 1942). Segons Jacques R. Pauwels (“El mito de la guerra buena”, 2002) hi havia altres motius: Perquè així es reforça la posició britànica a Gibraltar, Suez, o l’Orient Mitjà Petroler; Perquè amenaçar “el ventre tou” d’Europa obria un camí difícil però curt a Berlín; perquè la URSS, de la que es desconfia, suporta el pes de la guerra. Solament Leningrad té tantes víctimes com les anglosaxones en tota la guerra.

Els desembarcaments de Madagascar i l’Àfrica occidental demostren que la iniciativa passa als aliats, i que aquests provaran de coordinar les seves estratègies. A la Conferència de Casablanca (gener 1943) ja estava convidat Stalin, però no va poder assistir perquè estava a punt d’aconseguir la rendició d’Stalingrad. Allà es va acordar que la rendició de l’adversari havia de ser incondicional, s’acorda desembarcar a Sicília i reconèixer la França Lliure.

El desembarcament a Sicília va tenir greus conseqüències. Es va produir el juliol de 1943 amb èxit, i de seguida va produir una tempesta política a Itàlia. Mussolini va ser detingut pel rei, que va encarregar al general Pietro Badoglio formar un govern antifeixista i negociar amb els aliats un armistici. De seguida es va veure que el règim patia la pèrdua de suport de la població, per l’alineament amb Hitler i l’aproximació de la guerra. Hitler enviaria un escamot d’elit a alliberar Mussolini de la presó al Gran Sasso.

a)      Al Nord els nazis van crear la República Social Italiana, amb capital a Saló. Un estat fantasma que va començar la deportació dels jueus, va condemnar als traïdors a Mussolini (inclòs Galeazzo Ciano en els Processos de Verona, 1944). La traïció italiana va provocar que els alemanys va prendre el control de Vichy, Saló, Grècia i Iugoslàvia. La naturalesa repressiva d’aquest estat queda de manifest quan, com a venjança per a un atac partisà, Hitler ordena l’execució de 10 italians per cada alemany mort. La matança de les Foses Ardeatianes (337 afusellats durant la tarda del 24 de març de 1944).

b)      Al Sud, el rei organitza amb el General Badoglio un govern de coalició que facilita l’assalt aliat a la península. Protegits pel Mariscal Montgomery, s’estableixen a Brindisi i declaren la guerra a Alemanya. Pugen fins a la batalla de Montecassino (gener a maig 1944): Pius XII va acceptar que el monestir benedictí fundat per San Benet es convertís en camp de batalla. A més de la seva destrucció va costar 55.000 morts i obre el camí a Roma.

Les tropes italianes, sorpreses per l’armistici i la fugida del govern a Brindisi, sense instruccions, es van dissoldre en el caos. Alguns deserten, altres es rendeixen, altres continuen amb l’eix. Els alemanys, que acaben d’ocupar França després del desembarcament al Nord d’Àfrica, ocupen Itàlia sense resistències. Començava així una veritable guerra civil entre italians: el nord amb suport alemany i el sud amb suport aliat enfrontaven italians entre sí, però també dins de la zona controlada pels nazis hi havia italians partisans enfrontats a col·laboracionistes.

Una segona importància del desembarcament a Itàlia té a veure amb la geopolítica freda. Jacques W. Paules (El mito...) recorda que els aliats han pactat amb el rei, la banca, els industrials, els terratinents i el Vaticà. Són les forces que havien permès l’accés al poder de Mussolini, i això fa parlar alguns sectors de l’esquerra que el nou règim és un “fascismo senza Mussolini”. Aquesta lectura pot induir Moscou a pensar com s’havien de comportar els aliats amb els territoris alliberats: Stalin podria haver llegit que els alliberadors instauren el seu sistema allà on s’instal·len.

Mentre es desenvolupaven els combats a Àsia, a Itàlia i a l’est els aliats van anar coordinant les seves accions: el novembre de 1943 se celebrava a El Caire una nova cimera en la què Roosevelt, Churchill i Chiang kai Shek acordaven retornar el Japó a les fronteres de 1914, restituir-li a la Xina els territoris perduts, i convertir Corea en un estat independent. Un mes més tard, en una petita sala de conferències a l’ambaixada soviètica de Teheran es reunien Stalin, Churchill i Roosevelt. Solament van arribar al compromís de no fer paus per separat, però van començar a prendre acords que coordinaven les seves accions bèl·liques. Neix així una coalició embrionària, fràgil, nascuda de la necessitat, on els acords seran difícils d’aconseguir perquè els seus membres eren adversaris des de 1917 (i declarats des de 1939). Per això es posen sobre la taula les primeres qüestions candents, com les fronteres i els governs de Polònia a l’exili (instal·lats a Londres i Lublin), i es deixen a mitges. Stalin demana l’obertura d’un “segon front” perquè els soviètics estan portant el pes majoritari de la lluita contra els nazis. Roosevelt va proposar també l’organització d’una gran institució internacional, i va suggerir a Stalin la seva participació. La promesa d’actuar a França l’estiu següent va obrir un debat en el si dels comandaments aliats.

Mentre els nord-americans estan cridant a concentrar esforços en una acció decisiva i vigorosa que assalti massivament un front concret per a afrontar la destrucció total de l’adversari (imitant els combats de la seva guerra de secessió de 1861-1865), els britànics prefereixen dispersar esforços i en una estratègia flexible i oportunista que –com va fer en les guerres napoleòniques- pretenia el desgast lent de l’adversari. És per això que la pel·lícula Churchill ens el presenta com un avi obsolet i tenallat pel record del que li va passar a Gal·lípoli.