S4: CONÈIXER EL MAPA EUROPEU 1871-1914 (i 2)

Vam dedicar una estona a classe a desmentir la imatge que les pel·lícules
protagonitzades per Romy Schneider donaven del personatge de Sissí.

ÀUSTRIA. La seva derrota davant dels prussians a Sadowa (1866) obligava a fer reformes sumant les minories nacionals de l’imperi. La solució va ser la “monarquia dual”: la coronació de Francesc Josep I i Sissí a Budapest (8-6-1867) dividia l’imperi en dos estats lligats per la persones reials. Separades pel riu Leitha estarien Cisleithania (a l’oest), on a més dels alemanys hi havia txecs, eslovacs, polonesos i italians, i Transleithania (a l’est), on a més d’hongaresos trobem romanesos, serbis i croates. 

REGNE UNIT. L’èxit de la industrialització necessitava garantir la provisió de matèries primeres i mercats reservats que implicava l’imperi. L’hegemonia marítima que ho permetia exigia un pacifisme que evités l’alteració de l’equilibri entre potències, per això mantenia una actitud neutral que la distanciava dels assumptes continentals, l’splendid isolation. L’estat sobre el que regna Victòria (1837-1901) era una monarquia parlamentària estable amb dues cambres: la dels comuns (escollida per sufragi censatari) i la dels lords (hereditària). Alternen en el poder dos partits, que respecten la tasca política del contrari.

- Dins dels TORIES: Benjamin Disraeli (1874-1880) és substituït per Lord Salisbury (primer ministre de 1886 a 1892, i de 1895 a 1901)

- El nom que hem de conèixer dels WIGHS és William Gladstone (primer ministre de 1868-1874, de 1880 a 1886 i de 1892-1895). Impulsen la reforma electoral de 1867 (que amplia el cens fins 1,5 milions de persones) i la de 1884 (que inclou totes les persones amb vivenda pròpia donant el dret al sufragi a 5 milions de persones)

També vam parlar dels dos cops que l'actriu Judi Fench ha fet de la Reina Victòria:
a Mrs Brown (1997) i, enguany, a  Victoria & Abdul

ALEMANYA. El Segon Imperi nascut del procés d’unificació és la primera potència industrial de l’Europa continental: el 1880 la seva producció industrial supera l’agrícola, arriba als 50 milions d’habitants i es converteix en el primer productor de carbó del continent. L’alt índex de capitalització, afavorit per les indemnitzacions de guerra franceses, la converteix en una superpotència industrial. L’estructura política no és tan moderna: el rei de Prússia és Káiser d’Alemanya i de canceller continuarà Otto von Bismarck (fins 1890). Els estats estaran representats en una de les cambres del parlament, el Bundesrat (un consell federal en el que Prússia pot vetar), i el Reichtag (el parlament imperial, escollit per sufragi universal masculí)

- Els liberals, fascinats per la força del nou estat i l’ampliació del “mercat nacional”, estan enlluernats per Bismarck. 

- Els catòlics, més conservadors, s’agrupen en un nou partit –el Zentrum, antecedent de la CDU- contra la Kulturkampf, la lluita per separar església i estat que impulsa Bismarck amb el suport dels liberals: llei de control de l’ensenyament (1872), lleis de maig prohibint la política a missa i imposant l’examen de capacitació al clergat (1873), matrimoni civil (1874)

- Respecte dels socialistes, Bismarck va aprofitar els atemptats que va patir l’emperador passejant per l’avinguda Unter der Linden l’any 1878. Les Lleis Antisocialistes, en vigor entre 1878 i 1890, obliguen l’SPD a lluitar en la clandestinitat. Però les prohibicions no són l’única estratègica de Bismarck contra el moviment obrer; també implanta assegurances que cobreixen els accidents de treball (1894), la malaltia (1893) i la vellesa i la invalidesa (1889). Encara que s’ha vist com a motor d’aquestes polítiques la tardana unificació –que l’obligava a buscar legitimitat- i encara que les polítiques proteccionistes garantien beneficis, la causa principal era la por a la revolució. 

Els problemes del Segon Imperi.

-       -   La divisió religiosa (majoria protestant, però catòlics a Baviera i Renània) és també econòmica: est, centre i sud són molt rurals, Renània i Baviera molt industrialitzades.

-       -   La plurinacionalitat: dins el Reich hi ha també danesos, polonesos i francesos.

-       -   Hi ha un cert malestar en els principats incorporats, que deleguen en el Reich la gestió econòmica i les relacions internacionals.

-        -  Finalment, la necessitat d’aïllar a França i les seves ànsies de revenja obliga Bismarck a una aliança amb Àustria-Hongria i Rússia, el Tractat dels Tres Emperadors (1872)

Aquestes aliances -associacions formals entre estats per a l’ús/renúncia de la força militar, en circumstàncies específiques- no són organismes internacionals, però el seu mòbil és la pau. El problema és que ni aturen la cursa d’armaments, i que sovint són secretes (i amaguen compromisos contradictoris)

El primer sistema d’aliances (1872-8) entra en crisi quan els otomans reprimeixen revoltes camperoles a Sèrbia, Montenegro i “Rumèlia”,  i els russos surten en defensa dels eslaus ortodoxos. El tsar, victoriós, fa signar al Soldà el Tractat de Sant Stefano (3-3-1878) que satel·litza en els Balcans una Gran Bulgària. Tement l’expansió russa, un Congrés a Berlín (1878) desfà l’èxit rus: Àustria-Hongria “protegirà” Bòsnia, els russos una “Petita Bulgària”, Sèrbia i Montenergro seran monarquies, França arranca definitivament a l’imperi otomà Tunísia, i Itàlia sobre Líbia. Els russos, decebuts de la manca de suport alemany, trenquen l’acord que els lligava a Viena i Berlín.

Per reconstruir un sistema de seguretat internacional que mantingués  França aïllada i evités una possible lluita en 2 fronts, Bismarck va posar en marxa el que es coneix com a segon sistema bismarckià. Partint d’una Doble Aliança (1879) estreta amb Àustria...

-       -   Reedita el Tractat dels 3 emperadors (1881):  a costa de prometre la seva neutralitat en cas d’enfrontament entre russos i austríacs als Balcans, aconsegueix la neutralitat russa pel cas que Alemanya s’hagi d’enfrontar a França

-       -   Busca aliats contra França prometent colònies al Nord d’Àfrica, on França està creixent, als Italians (1882): aquest compromís, la Triple Aliança, arribarà a 1914...

Quan la Bulgària filorussa creix a costa de l’imperi otomà el nou estat es configura com a monarquia:  el tsar hi entronitza Alexandre I, que es llença a ampliar territoris fent la guerra contra Sèrbia. Però la tutela russa fa virar les elits búlgares cap a Àustria, que hi entronitza Ferran I (tsar de Romania el 1908). Rússia torna a perdre la influencia sobre la nova Bulgària, que queda sota influencia austríaca: per això busca satel·litzar Sèrbia i trenca –per segon cop- l’aliança amb Berlín.

Bismarck intenta un “tercer sistema bismarckià” (1885-1887) per aïllar França... A l’anterior Triple Aliança afegeix un tractat secret amb Rússia garantint-se mútuament la neutralitat en possibles conflictes contra França o Àustria (1881). Era Bismarck un “mestre d’escacs que domina el tauler per defensar la pau” (William L. Langer, 1939) o la tupida xarxa de compromisos que va crear era “un nyap de pedaços”, com diu Bruce Waller (1999)?

El Congrés de Berlín, de 1878

S3: CONÈIXER EL MAPA DE 1871-1914 (1)

FRANÇA. El millor exemple que permet comprovar el nacionalisme militarista i conservador de la IIIª República és l’Affair Dreyfuss. El 9/1894 es va produir la condemna de l’oficial jueu Alfred Dreyfus per un suposat delicte d’espionatge a favor d’Alemanya. Els diaris conservadors, com el catòlic “La Croix”, van iniciar una forta campanya antisemita. El tribunal que el va condemnar per unanimitat el 19-12-1894 va propiciar una humiliant cerimònia pública de degradació (5-1-1895) i el va enviar a l’Illa del Diable, una insalubre colònia penitenciària. El 1897, però, es descobreix l’autèntic culpable, el comandant Ferdinand Esterházy, a qui s’obre una vista el 10-1-1898. 

Tres dies més tard, el prestigiós escriptor Emile Zola publica un article (J’Acusse) al Diari L’Aurore que serà molt polèmic: és una carta oberta al president de la República en el que fa una descripció coherent de les raons (òbvies i ocultes) dels oponents de Dreyfus, referint-se sense pèls a la llengua a l’antisemitisme, l’anti-republicanisme i al nacionalisme exacerbat. Al clam de Zola en defensa del militar condemnat injustament s’hi van afegir, en un Manifest que demanava revisar el procés, importants personatges públics com Anatole France, André Gidé, Guillaume Apollinaire, Marcel Proust, Claude Monet i Camile Pissarro, entre d’altres. A ells es referia George Clemenceau el 23-1-898, també en el diari L’Aurore, com “intel·lectuals per sobre dels seus interessos”.

El debat que es va obrir trencava l’opinió pública francesa en dues corrents militants: els dreyfussards (radicals, pacifistes, anti-militaristes, republicans, d’esquerres) i els antidreyfusards (nacionalistes, antisemites, catòlics). Aquests últims acusaven els signants del manifest de ser una “casta de ratolins de biblioteca” a «La Revue de Deux Mondes». Maurice Barrès –en l’article «La Protestation des intellectueles», a Le Journal- qüestionava el seu patriotisme: «van conta l’esperit de la nació». Zola, condemant a presó i a quantioses multes, va marxar a Londres. Josep Picó i Juan Pecourt (“Los intelectuales nunca mueren. Una aproximación socio-histórica 1900-2000”, 2013) valoren tres importàncies del procés, que acabaria –després de moltes peticions de gràcia, i una llei d’aministia- amb la rehabilitació de Dreyfuss el 1906 (que Zola no veuria perquè havia traspassat el 1902).

- Per una banda consolida les diferències entre la dreta (que apel·la a la tradició i l’autoritat, a l’església i a la nació) i l’esquerra (que hi contraposa el pensament crític, la ciència i el poble)

- Per altra banda, el debat públic / col·lectiu consolida una premsa de masses, polaritzada, que amplia tirades i lectors (Le Figaro, 600.000 exemplars) i es consolida així com a “quart poder”

-  Finalment, la polèmica demostra l’enriquiment de la societat civil i la consolidació d’una opinió pública activa mitjançant associacions com la dreyfussard Lliga pels Drets de l’Home i l’antidreyfussard Lliga de la Pàtria francesa.

Ja ho explicava S. H. Charle (Naissance dels Intellectuels 1880-1900, 1990): el terme “intelligentsia” circula a Rússia com a classe formada que, davant la societat estamental i la difícil reforma, prenen consciència de conformar un col·lectiu diferent. De la mateixa manera, la seva relació amb l’èxit de vendes els fa prendre consciència de la seva importància, del seu poder, d’una independència econòmica que ja no els deixa dependre del poder. Els intel·lectuals  queden definits pel seu compromís amb una causa humanista.

ITÀLIA. El curs passat vam veure com l’acord entre el rei del Piemont i Garibaldi havia facilitat el naixement d’una Itàlia unificada, però ben poc democràtica. La nova monarquia parlamentària dels Savoia (Humbert I, 1878-1900), ja acumula alguns problemes.

- Han quedat fora territoris de parla italiana, com Istria, Trentino i part de la costa de Dalmàcia. Aquesta “terra irredenta” sota jou austríac representa  una assignatura pendent per a molts italians.

- El contrast entre un nord molt industrialitzat i un sud endarrerit, dificultava el desenvolupament harmònic del país

-     - Les forces populars marginades del procés unificador resten incòmodes en un estat al servei dels interessos de la burgesia

-    -  El Papa Pius IX (1846-78) es va negar a reconèixer el nou estat i es va refugiar en el Vaticà: se sent atacat com a sobirà temporal (en perdre els Estats Pontificis) i com a sobirà espiritual, en tant considera la creació de l’estat liberal el triomf d’una ideologia que ignora l’essència mística de l’home.  

Ja Pius IX havia condemnat les ideologies materialistes (Butlla Syllabus Errorum, 1864) i prohibit els italians catòlics votar (butlla Non Expedit). El 1871, mentre les tropes italianes ocupen Roma –aprofitant que Napoleó III retirava les tropes que necessitava contra Prússia- els bisbes enceten el Concili Vaticà I, que acabarà decretant el dogma de la infal·libilitat del papa quan parla “ex càtedra”, en l’exercici del seu ministeri com a pastor i mestre.

Més obert, Lleó XIII  fixarà la doctrina social de l’església en l’encíclica Rerum Novarum (1891), on defensa la funció social de la propietat i l’associacionisme obrer cristià.

-    -      Critica tant el  capitalisme egoista com el socialisme ateu, i els recomana respectivament la caritat (negant el màxim benefici) i la pau (negant la lluita violenta).

-    -      Implica la convocatòria d’una veritable croada per recuperar les consciències perdudes per l’avenç d’aquestes ideologies materialistes. Una lluita per la presència pública del missatge cristià mitjançant editorials, partits confessionals i temples expiatoris

-    -      L’església deixa de donar suport a moviments reaccionaris com el carlisme, sempre i quan els estats liberals permetin l’activitat pastoral.

El reconeixement mutu entre l’estat italià i el Vaticà no arribarà fins els Acords del Laterà, amb Mussolini al poder (1929).

RÚSSIA. El curs passat havíem deixat els russos vençuts a Crimea pels estats occidentals que –buscant evitar l’expansió russa- havien protegit l’imperi otomà. Aquella guerra (1854-1856) havia reorientat l’expansió, tancada la direcció mediterrània, cap a Àsia (com demostren la fundació de Vladivostock el 1860 i la construcció del Transiberià); però també havia palesat les profundes incompetències militars, socials (és encara un estat feudal), polítiques (és una autocràcia anacrònica) i econòmiques (concentració industrial a Moscou i Sant Petersburg).  Tenim descripcions sublims, gairebé científiques, d’aquest endarrerimen en les novel·les realistes de Leo Tolstoi (Guerra i Pau, Anna Karenina) o Dostoievsky (Los Hermanos Karamazov). Per això, com vam estudiar el curs passat, el tsar Alexandre II (1855-1881) va impulsar un munt de  reformes: llibertat religiosa pels catòlics, autonomia a les Universitats (1863),  subvencions a tècnics que es formin a l’estranger i llibertat de viatjar-hi per a tothom, autonomia de Finlàndia, i alliberament dels serfs (1861). Aquesta darrera mesura va afectar 23 milions de persones que reben terres però queden sotmeses als deutes que han de pagar als antics propietaris, i a les males collites que van provocar grans epidèmies i fams.

Però no solament hi havia tensió al camp: la mort del tsar en un atemptat va servir al nou tsar, Alexandre III (1881-1894), a aturar tota reforma i retornar a una duríssima repressió. El 1887 va ser penjat a la forca un jove idealista que havia participat en una conxorxa per assassinar el nou tsar. Es deia Aleksándr Ulianov. El seu germà Vladimir no ho oblidaria mai...

S2: LES CONSEQÜÈNCIES DE LA COMUNA DE PARÍS

El nou urbanisme de la Comuna: van obrir els Jardins de les Tulleries al públic
i van tombar la Columna Vendôme

Acabava l'any 1871. El poble de París, en una ciutat assetjada per les bombes prussianes, el fred i la fam, va mobilitzar la Guàrdia Nacional quan va conèixer que el vell Adophe Thiers presidiria des de Versalles (tot un símbol) un Govern Provisional que convocava eleccions, de les que –malgrat que el republicà Leon Gambetta havia proclamat la IIIª República impulsat pel poble de París- va sortir una Assemblea… amb majoria monàrquica! Alhora, unes eleccions a la ciutat (amb alta abstenció dels barris burgesos) va escollir un govern municipal de classes mitjanes, la Comuna. Aquest govern urbà va posar en marxa un estat: assistència social, pensions, educació, correu, bombers, cementiris, museus, biblioteques, impremta oficial, fàbriques de guerra, oficines de col·locació i Guàrdia Nacional. Però quan es planteja anar contra Versalles, acorda que els seus objectius són parisencs i que cal prioritzar les reformes… finançant-les mitjançant un crèdit del Banc de França (i no nacionalitzant-lo!). La seva proposta de república democràtica dins la República Francesa, doncs, vol acabar amb el centralisme sense trencar la unitat de França. La Comuna destaca també per les seves mesures laiques: acaba amb el pressupost per al culte, declara la propietat nacional dels béns de l’església, secularitza hospitals i retira símbols religiosos de les escoles.

Les conseqüències de la Comuna de París (1): una repressió despiadada.

El govern Thiers encarrega al general Patrice MacMahon, vençut a Sedan, sotmetre la ciutat amb suport prussià. El traçat urbanístic de Haussmann va permetre prendre la ciutat fàcilment: durant una “Setmana Sagnant” milers de comunards van ser afusellats sense procés. El balanç de víctimes és difícil, però el cens de 1872 mostra cent mil persones menys que el de 1870. El cementiri de Père Lachaise va ser l’escenari d’una batalla terrible, després de la que 147 “comuners” van ser afusellats al que ara coneixem com el Murs dels Federats. París queda en estat de setge i amb toc de queda fins 1876.

Les conseqüències de la Comuna de París (2): la ruptura del moviment obrer.

La Primera Internacional s’havia fundat a Londres (1864) per coordinar l’acció unitària de la classe obrera, lluitar per l’abolició de la societat de classes, impulsar la solidaritat internacional obrera, i defensar la importància de sindicats i vagues. Els historiadors han discutit molt sobre el seu balanç: avui creiem que va donar directrius a tots els moviments obrers nacionals (prioritzar lluites per la jornada de 8 hores, el treball de dones i nens), que va millorar la seva formació i politització, i que va permetre demostrar que la lluita obrera activa era possible i productiva. La interpretació dels fets de París va obrir-hi, però, una escletxa en el si de la Primera Internacional quan es va discutir els motius del seu fracàs:

a) Karl Marx (“La guerra civil a França”) opinava que la Comuna havia estat un moviment sense coordinació, espontani, improvisat. Havia estat moderat amb el poder econòmic: van fracassar perquè no van expropiar el Banc de França. La lliçó de futur és que, per destruir el capitalisme, calia assaltar l’estat per substituir la “dictadura de la burgesia” per una “dictadura del proletariat”. Com? Mitjançant una elit rectora, professionalitzada per a la revolució, capaç de dirigir el moviment obrer cap a la construcció d’una societat sense propietat privada.


b) En canvi, Mikail Bakunin (“La Comuna de París i la noció d’estat”) explicava el fracàs de la Columna basant-se en que no va trencar amb la tradició d’estat. La seva debilitat davant del poder polític es va manifestar quan no va aprofitar la seva força popular per atacar el Govern Provisional a Versalles. Per destruir l’estat evitava qualsevol
organització política i apostava per la “propaganda pel fet”. Una onada d’atemptats anarquistes sacsejarà les opinions públiques europees: el tsar Alexandre II (1881), Sadi Carnot (1894), Sissí (1898), Humbert I d’itàlia (1900), el president McKinley (1901) seran algunes de les seves víctimes.

La disputa entre marxistes i anarquistes pel grau de centralització que havia de tenir la Internacional va acabar amb l’expulsió dels anarquistes (Congrés de L’Haia, 1872). El moviment obrer va perdre força: de fet el Congrés de Philadelphia (1876) va tancar la institució; però els governs burgesos –espantats per l’experiència de 1871- van impulsar certes polítiques socials, fent participar així els obrers dels beneficis de l’expansió colonial. La millora de les condicions de vida del proletariat nascuda de les polítiques socials (finançades amb el pastís imperialista) va permetre comprovar que la previsió marxista –la “crisi del mode de producció capitalista” que permetria la revolució i el naixement del model comunista- no es faria realitat aviat. Partint d’aquí, una línia de pensament marxista, el “revisionisme”, proposava una alternativa per arribar al socialisme: l’acció política. Això vol dir que cal acceptar el joc polític del liberalisme burgès, tal i com recomanava Edward Bernstein (“Les premises del socialisme i les feines de la democràcia”, 1899). Per seguir aquest camí neix la social-democràcia: partits obrers que volen guanyar majories per fer polítiques de millora de la vida i les condicions laborals del proletariat: l’SPD (1875), el PSOE (1879), el PSF o el Labour (1901).

Les conseqüències de la Comuna de París (3): la consolidació de la IIIª República

En l’Assemblea Nacional la majoria monàrquica estava dividida entre legitimistes (partidaris d’Enric V, comte de Chambord, nét de Carles X) i orleanistes (el Comte de París, nét de Lluís Felip). Com que el primer no tenia fills, van pactar una successió alterna, però Chambord es va desprestigiar quan va intentar imposar la bandera dels Borbons per sobre de la tricolor (que estava generalment acceptada des de 1830).

Quan Thiers va renunciar (1873), el succeeix un monàrquic: el mariscal Mac-Mahon maniobra a favor de la monarquia, però la intransigència del comte de Chambord va afavorir els republicans. Ells van aconseguir aprovar al parlament l’Esmena Wallon (30-1-1875): Le président de la République est élu par le Sénat et par la Chambre. L’acord es va produir per un sol vot (353 a 352), però impossibilitava escollir un rei i alhora oferia tranquil·litat als conservadors (gràcies al sufragi indirecte) i participació als republicans (gràcies al sufragi universal amb que s’escolliria les cambres). La por a la Comuna va permetre la generositat conservadora: una nova majoria republicana a les eleccions de 1877 va permetre fer renunciar Mac-Mahon.

CONÈIXER ELS AGENTS POLÍTICS DEL MAPA 1871-1914 (1) FRANÇA

De la IIIª república francesa, que durarà fins la derrota davant dels nazis (1940) vam destacar el seu èxit industrial: un 9% de la producció mundial era francesa el 1900, a l’Exposició Universal que celebra el centenari de la Revolució (1889) cal afegir la de 1900... A la rivalitat imperialista amb els anglesos cal afegir el pols que manté amb Alemanya des de la humiliació que havia significat la derrota de 1871, la pèrdua d’Alsàcia i Lorena i la proclamació del Reich al mateix saló dels miralls del Palau de Versalles. Però la característica més important de la IIIª República són les polítiques laiques: ensenyament gratuït (1881) i obligatori i laic (1882), Llei Goblet (1886) expulsant l’església de l’ensenyament públic, secularització d’hospitals i cementiris, llei de matrimoni civil (1884), prohibició a les congregacions religioses de dedicar-se a l’ensenyament (1904) i Llei de separació d’església i estat (1905): la república ja no té religió oficial.

S1: 1871, UNES "TORRES BESSONES" DEL S. XIX

Com vam explicar el s. XIX durant el curs passat? Com un procés revolucionari que reproduïa les fases de la Revolució Francesa. Partint de l’Antic Règim (restaurat pels prínceps que havien vençut Napoleó), vam distingir una fase moderada de la revolució (que a França instauraria la Monarquia de Juliol de Lluís Felip d’Orléans el 1830), una fase de radicalització cap al sufragi universal (la Segona República el 1848) i un retorn a l’odre moderat (simbolitzat en el cop d’estat que convertirà Lluís Napoleó en Napoleó III)

De Richard J. Evans (2017), però, vam agafar la idea de que l’onada revolucionària de 1848 no va fracassar, perquè –tot i la instauració posterior de monarquies conservadores els governs resultants ja no es legitimaven amb la sang, sinó amb les realitzacions. Conscients de l’amenaça que 1848 havia palesat van impulsar polítiques de benestar (repartint els beneficis d’un nou imperialisme). 

En certa manera, eren tecnocràcies. L’exemple paradigmàtic és l’entorn de la Reina Victòria impulsant la Great Exhibition, símbol del canvi cultural que deixa enrere les fantasies romàntiques per confiar en la ciència i la tècnica com a eines de creació d’un futur pròsper, però també les ampliacions del sufragi i les polítiques imperialistes.

ELS COMBATENTS DE 1871 (1): EL SEGON IMPERI FRANCÈS

La burgesia instal·lada en el poder després de les revolucions utilitza l’estat com a eina de captació de mercats reservats i matèries primeres barates. Napoleó III impulsa així una política colonial que ofereixi engrunes de prosperitat per als obrers: l’expedició a la Cotxinxina, la imposició d’un nou “tractat desigual” a la Xina (Tiensin, 1860), la protecció dels otomans davant dels russos (Crimea, 1854-1856), la intervenció a Itàlia a favor del Piemont contra Àustria (obtenint com a pagament Savoia i Niça) són exemples d’una política de prestigi internacional que culmina en l’intent de satel·litzar Mèxic, aprofitant la debilitat en que la Guerra de Secessió sumia els Estats Units (1861-1865).

Acabada en tragèdia l’expedició amb  l’afusellament de l’emperador Maximilià a Querétaro (1866), començava la crisi del règim. A la fallida dels bancs que havien finançat l’operació s’hi va afegir l’enfonsament del sector tèxtil desbordat per l’augment del cost del cotó (del que els EEUU eren proveïdors). L’emperador va buscar nous suports:

- Per acontentar els catòlics impulsa l’ensenyament religiós i envia una guarnició per protegir la Roma papal del procés d’unificació italiana;

- Per acontentar els liberals ofereix drets al parlament (d’iniciativa legislativa, control pressupostari i interpel·lació), desfà l’obligació de censura prèvia de les publicacions, i atorga els drets de reunió, associació i manifestació.

Aquests drets posen en marxa un moviment obrer fins aleshores acotat. La difícil situació del proletariat parisenc des que el Baró de Haussman havia obert els grans bulevards com a espais de socialització burgesa, ha empitjorat. Desallotjats dels vells suburbis medievals, relloguen habitacions i llits, i –en veure l’empitjorament de les seves condicions de vida- es disposen a lluitar contra la burgesia que s’ha apropiat del seu espai.

ELS COMBATENTS DE 1871 (2): PRÚSSIA, UNIFICANT ALEMANYA

La burgesia que assaltava el poder volia crear “mercats nacionals” i subvertir el mapa nascut el 1815 del Congrés de Viena. Les fronteres dissenyades pels vencedors de Napoleó havien trobat l’oposició de la joventut romàntica i liberal que somniava una Alemanya unida. La via de construcció nacional més radical, el Parlament de Frankfurt (1848), però, havia fracassat quan el rei de Prússia –a qui havia ofert la corona- la va rebutjar: “les corones les dóna Déu”, havia contestat. Aleshores apareix Otto von Bismarck.

Qui és? Un junker tradicionalista que s’havia mostrat conservador a Frankfurt (1848), comissari reial encarregat del manteniment dels dics convencent les contribucions de camperols i propietaris. Aquesta doble cara -home de l’Antic Règim, però acostumat a treballar en problemes tècnics molt moderns mitjançant una cosa tan moderna com el consens- l’acompanyarà tota la seva trajectòria.

Què representa la seva figura? Un tradicionalista que fa seu l’objectiu unificador de la burgesia. Però no solament és l’artífex de la unificació! La seva figura presideix les relacions internacionals de 1871 a 1890 (com demostren dos congressos internacionals reunits a Berlín). El problema és: representa una constant en la història alemanya que fa de la militarització i la violència un camí propi/extraordinari/alemany cap a la modernitat? 

Aquesta teoria del “Sondenverg” segueix oberta: Hans Kohn veia una filiació que lligava Frederic II, Bismarck, el Káiser i Hitler. Però Gerard Ritter veu moltes diferències entre el conteniment bismarckià i la recerca del lebensraun (espai vital) per Hitler: Bismarck protegeix l’elit conservadora moderant les noves forces nacionals, Hitler en canvi sintonitza amb el poble i la classe mitjana. Bruce Waller (1985) conclou que Bismarck no és l’antecedent del totalitarisme nazi, que el relleu generacional que retira Bismarck quan arriba el Káiser Guillem II representa la substitució de la realpolitik per una weltpolitik imperialista. El pas del conteniment a la megalomania.

Per què el nomenen? Té sang noble, experiència diplomàtica a Sant Petersburg, i fidelitat monárquica (contrastada el 1848). El parlament es resisteix a la reforma militar que pretén substituir milícies urbanes per exèrcit regular sota control reial, sumar homes reclutats i temps de prestació del servei militar. En el seu primer discurs com a canceller (1862) critica les fronteres del Congrés de Viena però suggereix que la manera de superar-les no eren els discursos (referint-se a 1848) sinó mitjançant a “la sang i el ferro”. Conseqüentment, va encapçalar tres guerres: contra Dinamarca (1864), contra Àustria (1866), -que enlluerna els liberals-, i contra França (1871). Bismarck provoca la diplomàcia francesa opinant sobre la candidatura al tron espanyol; Napoleó III creu que la guerra li servirà per cohesionar França i callar l’oposició.

L’IMPACTE DE SEDAN (1871)

La batalla va canviar el mapa d’Europa: l’abdicació de Napoleó III va facilitar la proclamació d’una IIIª República. Culminava la unificació alemanya i es proclamava –al saló dels miralls del Palau de Versalles- el Segon Reich. En virtut del Tractat de Frankfort (1871) Alsàcia i Lorena s’incorporen al nou imperi alemany. El primer ministre britànic, Benjamin Disraeli, veia “un esdeveniment més important que la revolució francesa del segle passat (...) No existeix tradició diplomàtica que no hagi estat esborrada (...) L’equilibri del poder s’ha destruït per complert i el país que més ho patirà serà Anglaterra” 

PATRIMONIALIZAR ESPAÑA O HACERLA DE TODOS

Tomar la palabra en la calle no es fácil para un tímido. El responsable, sin embargo, valía el riesgo: un ex alumno, hoy amigo, comprometido y luchador, que justo empieza a encarar con poca resignación y bastante disgusto algo que –como me dijo una amiga común- sufrimos en la izquierda: apenas sabemos lo que es la victoria. No estamos aquí para triunfar, sino para luchar. Y, aunque eso podría llenarnos el alma de una sórdida desesperanza, Ezequiel es uno de esos tipos que lleva un mundo nuevo en su corazón. Así que acudí a su llamada para teorizar sobre la Hispanidad para sus comprometidos amigos de Arran y algún que otro paseante despistado. “Nada que celebrar”, decían. Así que daremos clase en la calle...

Las utopías nos mantienen despiertos, y a quienes edad y desengaño nos han hecho miserablemente posibilistas, la juventud nos recuerda que el pensamiento no debe tomar asiento. Así que en el Cap de la Vila de Sitges me propuse sugerir que otra España es posible a unos jóvenes cansados de aguantar su autoritaria tutela reaccionaria, días después de que escribiera una más de sus páginas más negras.  ¡Quizá demostrar que el concepto es reciente permita sugerir que se puede reescribir!, pensaba yo.

Y es que la hispanidad surgió como reacción a otro invento de laboratorio reciente: la latinidad sugerida por Michel Chevalier (“La expedición a México”, 1862) para legitimar la proyección colonial de Napoleón III hacia el continente americano. Para fidelizar a la burguesía francesa, el Emperador impulsó intervenciones coloniales (Indochina, China…) y de prestigio (Crimea, Italia…) que culminan en el intento de “satelizar” México, aprovechando que el conflicto civil que vivían los Estados Unidos les impedía mantener la exclusión de los europeos del continente. Contra la vieja consigna del presidente Monroe (América para los americanos, 1823) se inventaba una “América Latina” cuyos lazos culturales justificarían la nueva presencia colonial francesa.

Aquel nuevo imperialismo era una manifestación más del culto positivista a la ciencia y la técnica que facilitaba la superioridad militar europea y su reparto del botín colonial. Pero mientras se construían esos imperios, España –recién perdido el suyo, camino de la irrelevancia internacional tras las expediciones de O’Donnell- pugnará por maquillar una fachada de prestigio sirviéndose de la “hispanidad”. El término respondía a la latinidad francesa, aunque apenas frecuentó algunas iniciativas locales que preparaban la conmemoración del IVº Centenario del Descubrimiento de América: en una visita a La Rábida, por ejemplo, la familia real conminó a declarar “festivo a perpetuidad” el 12 de octubre. La iniciativa no prosperó.

Sin embargo, el contexto estaba cambiando. Terminadas las revoluciones que la habían permitido adueñarse de los estados, la burguesía proyecta “nacionalizar a las masas”: un repertorio de políticas culturales pretende conferir identidad nacional a los obreros, sustrayéndolos de la seductora llamada internacionalista. La invención de una genealogía historiográfica que –aunque inspirándose en el pasado- sacralizara los mitos fundacionales de la “nación natural” sería, al servicio de ese objetivo, tan útil como el nomenclátor de las calles, la educación obligatoria, el servicio militar, la prensa de masas, la política con brocha gorda, la lenta ampliación del sufragio o la creación de banderas o días nacionales. Las nuevas “naciones-estado” se consagran a inventar pasados ilustres: Italia recoge los indicios documentales de que Colón era genovés, España denuncia la propaganda protestante –una “Leyenda Negra”, diría Julián Juderías- que había denigrado la proyección española en América. Archivos, museos, universidades y monumentos se consagran a envolver de cientificidad los mitos románticos que tanto habían seducido a la burguesía.

Que el Cuarto Centenario pasara casi inadvertido demuestra que España llevaba retraso en esas creaciones de discurso. De hecho, Juan José Linz (1973) ya diagnosticaba una “crisis de penetración del estado”, incapaz de influir política y culturalmente; y Borja de Riquer diagnosticó hace pocos años que la escasa eficacia de esa nacionalización ha dado como resultado una “débil identidad española”. Pese a la sanguinaria brutalidad con que el franquismo impuso su concepción de España, lo cierto es que la crónica escasez de recursos del estado decimonónico, y la permanente crisis política (que impedía consensuar la concepción de la nación) habían hecho imposible ninguna “nacionalización de las masas” exitosa. Me atreví a sugerir un tercer motivo del fracaso de la identidad española: el sencillo monopolio del poder que la élite política de los tiempos de la Restauración ejercía, gracias al fraude electoral, hacía innecesario sumar a las masas al proyecto nacional. Por eso el reclutamiento permitía sortear a los ricos el sorteo de los quintos, por eso la ley de instrucción pública (1857) delegaba sin presupuesto esa competencia en los ayuntamientos, por eso cuando se inaugura el Congreso de los Diputados en 1851 la memoria monumental de la capital apenas apela al pasado dinástico y no a la memoria compartida. No hay proyecto ilusionante de futuro que ofrecer, no hay nada a compartir, todo beneficio es para la élite, y si alguien cuestiona ese reparto… se le contesta con violencia.

Antonio Maura fue consciente de la necesidad de acelerar la “nacionalización de las masas”. “Hacer la revolución desde arriba” para evitarla desde abajo incluía también nacionalizar a las masas. Por eso en 1908 ordenó que la bandera ondeara en edificios públicos y convirtió el Himno de Granaderos en oficial… sin letra, ya saben, porque hemos sido incapaces de consensuar una sola línea sobre la nación. Maura también intentó buscar una Fiesta Nacional: para sumar a todos los españoles pensó –quizá inspirado en el 14 de julio- en sacralizar el Dos de Mayo con una visión populista del levantamiento contra Napoleón. No logró fijar ninguna decisión, pero el activismo de uno de sus ministros –Faustino Rodríguez-San Pedro- en pro de una conmemoración del “descubrimiento” permitió algunas celebraciones espontáneas del 12 de octubre, bautizado –en un alarde de biologismo darwinista- como “día de la Raza”. No sería hasta 1917, en medio de una profunda crisis de estado, que Alfonso XIII firmaría el decreto que convertía ese día en “Fiesta Nacional”.

Sin embargo, las connotaciones presuntamente cientifistas de la “Fiesta de la Raza” incomodaban a los que preferían una visión más espiritual, más mística, de España. En esa línea, un sacerdote español en Buenos Aires, Zacarías de Vizcaya, proponía (“La hispanidad y su verbo”, 1926) sustituir “raza” por “hispanidad”. El embajador español en Argentina -Ramiro de Maeztu, tan angustiado por el alma de España como sus compañeros de la Generación del 98 después del Desastre colonial- importó la idea y la sazonó (La defensa de la hispanidad, 1934) asignándole a España –en la misma línea mistérica- el “genio” depositario de una misión, la de hacer posible el ideal cristiano. ¡La Hispanidad sería un instrumento de generosa cristianización! La posterior evolución de Ramiro de Maeztu hacia Acción Española, un partido conservador en proceso de fascistización, nos permite seguir la apropiación del concepto por la extrema derecha cuando se incorpora al ideario de Falange: el tercero de los XXVI Puntos del programa del partido dice que “Respecto a Hispanoamérica, tendremos a la unificación de cultura, intereses económicos y poder”. La Fiesta de la Raza, con su visión esencialista de España, y esa vocación imperial propia del fascismo, quedará blindada con el triunfo del franquismo, como ya anticipaba su conmemoración en el paraninfo de la Universidad de Salamanca en 1936, aquella terrible celebración de la muerte por encima de la inteligencia que tan bien simboliza –en la persona de Unamuno- el sacrificio de la España inteligente.

En 1958, en pleno ascenso del Opus Dei como proveedor de personal político para la dictadura franquista, los católicos que se veían desplazados pugnaron porque la Fiesta –que recuperando la denominación “de la Hispanidad” tanteaba vías diplomáticas iberoamericanas que permitieran superar definitivamente el aislamiento internacional que había padecido la dictadura-  se vinculara a la Virgen del Pilar. El advenimiento de la democracia mantuvo, en lo que podría ser una muestra de sus turbios orígenes, la fiesta nacional franquista: en 1981 un Real Decreto refrenda el 12 de octubre como “fiesta nacional de España y día de la hispanidad” tras un debate sobre la oportunidad de fijar el 6 de diciembre –en que el pueblo español ha votado la constitución- como alternativa. Es otra oportunidad perdida: cuando finalmente se fija la “Fiesta Nacional de España” (1987), aunque se elimina del nombre las referencias a la raza y la hispanidad, la vieja concepción franquista de España se mantiene escondida en ella gracias al mantenimiento de la fecha.

Tampoco el Quinto Centenario (1992) contribuyó a renovar el concepto. La sensibilidad postmoderna y los estudios post-coloniales exigían revisar el peyorativo término de “Descubrimiento”, que sólo daba personalidad a los americanos en tanto habían recibido la mirada blanca. En 1984 Miguel León-Portilla –con la categoría moral que le daba el éxito de “La visión de lo vencidos: Relaciones indígenas de la Conquista”, su defensa de los relatos indígenas de la conquista de México- proponía el eufemismo “encuentro”. Mientras aquí toda reflexión crítica quedaba silenciada, al otro lado del Atlántico el ascenso del indigenismo fue guardando en el cajón el Día de la Hispanidad. Costa Rica lo titula Día de las Culturas en 1994, Chile el Día del Encuentro entre dos mundos (2000), Nicaragua y Venezuela el Día de la Resistencia Indígena (2002), Argentina el Día de la Diversidad Cultural Americana (2008), Perú el Día de los Pueblos originarios y el diálogo intercultural (2009), Ecuador el Día de la Interculturalidad y la Plurinacionalidad (2011) y Bolivia, sin cortarse un pelo, el Día de la Descolonización (2011). Es cierto que hay países que siguen teniendo en su calendario el Día de la Raza, pero en algunos casos no es festivo, incluso hay estados (Panamá, Cuba) que lo ignoran completamente.

Lejos de recomponer esos lazos, a la sombra de un PP envuelto en la bandera para mitigar la escala de la corrupción con la que han ensuciado todas las instituciones del estado, como si de un gigantesco cáncer para la democracia se tratara, ha prosperado un nacionalismo rampante, de baja estopa, que –aunque reivindicaba la Constitución lo hacía con una lectura muy restrictiva - tendía a la apología de la dictadura franquista. No es de extrañar que millones de ciudadanos se sientan excluidos de esa definición de España, y explícitamente maltratados. Urge una nueva España, terminar la transición a la democracia que quedó incompleta a la muerte del dictador, levantar una nueva convivencia basada en la consideración de la nación como espejo de la diversidad. Hoy parece casi imposible…

LA LOCURA DE LA GUERRA EN LA ERA DE LA RAZÓN (1)

Preparando el artículo sobre Napoleón que me encargaron con motivo del bicentenario de Waterloo descubrí este libro, y tuve que volver a él para reflexionar sobre el significado de aquella batalla en una clase de la ESHAB. Quizá se me pueda diagnosticar síndrome de Estocolmo, pero ha acabado pareciéndome un libro importante. Su autor intenta seguir la profunda transformación que vivió la guerra en el tránsito de la época moderna a la contemporánea. Y es que, por poner un ejemplo, de aquella famosa escena dieciochesca que Kubrick compuso en Barry Lyndon (1975) no queda nada en los campos de batalla de Waterloo.

Aquellas “guerras de gabinete” durante las que los nobles del Antiguo Régimen acudían, con la cara empolvada y engalanados, al campo de batalla, a dirigir las operaciones de acuerdo con un código del honor (cortesía y galantería incluidas) para conseguir la rendición del contrario, dejaron paso –eclipsada la nobleza- a una nueva forma de combatir. Llegó entonces la “guerra total” que consumía todos los recursos de la sociedad movilizada, dirigida por generales desaliñados y de aspecto enfermizo que se proponían destruir al enemigo y consagrar la gloria de la nación. Abandonar el viejo código caballeresco de combate que había permitido en Fontenoy (1745) que el general francés invitara a los ingleses a abrir fuego –“Ustedes primero, por favor”- dejó atrás las guerras de proporciones y consecuencias limitadas (en sus contingentes, en la implicación de la población civil) y dio lugar a una guerra de consecuencias imprevistas, a menudo sofisticadamente catastróficas, que caracterizan nuestra modernidad.

Valmy simboliza en sí misma ese relevo: la consideramos la derrota de la aristocracia prusiana ante el nuevo ejército nacional, basado en el reclutamiento universal/cívico emprendido por los revolucionarios franceses en defensa de los valores democráticos. Cuando Prusia, aquel “ejército que tenía un estado” (Mirabeau dixit), cayó allí, malherida, a los pies de la “nación en armas”, no sólo se inauguraba un largo periodo de guerras entre la revolución y los príncipes. Durante aquella especie de apocalipsis que no acabaría hasta 1815 se movilizaron ejércitos gigantescos (medio millón de combatientes participaron en la batalla de Leipzig) y Europa se empapó con la sangre de una generación entera: el millón de víctimas francesas de las guerras napoleónicas, cinco millones si sumamos al resto de beligerantes, nos anuncian los trágicos balances de 1918 y 1945.

La tesis de que la “Guerra Total” llegó con las guerras de la revolución levantó muchas críticas entre los especialistas en la historia de la guerra, que tradicionalmente venían reservando el concepto a los grandes conflictos mundiales del s. XX y tratándolo como un fenómeno principalmente tecnológico que relaciona milicia e industrialización, y que, al borrar la frontera entre combatientes y no combatientes –como demuestra su máximo exponente, las armas de destrucción masiva-, convierte a estos últimos en objetivo bélico.

David A. Bell no sólo retrotrae el concepto hasta las guerras napoleónicas, sino que incluye en la definición de “guerra total” un nuevo elemento: la política.  En su opinión, una buena definición del fenómeno no solamente debería referirse al alcance e intensidad de los combates, sino también debería describir una dinámica política que induce inexorablemente a sus participantes al compromiso total y al abandono de cualquier restricción. Ya Clausewitz se dio cuenta de que “no es un rey quien libra la guerra contra otro rey, ni un ejército contra otro ejército, sino un pueblo contra otro pueblo”. No sólo insinúa el compromiso de todos los recursos de la nación en la lucha, también se intuye cierto pesimismo en torno a las consecuencias imprevisibles que implica esa movilización extrema. El escándalo de Clausevitz es lógico: esos pueblos enfrentados a muerte por una victoria total, convencidos de que sus adversarios están empeñados en exterminarles, les deconstruirán –al compás de una propaganda grosera- hasta descartar a sus soldados como seres humanos y a sus retaguardias como espectadores respetables. Ahí está el corazón del monstruo, el motivo ideológico que explica la brutalidad de la guerra contemporánea. Un monstruo que sigue vivo hoy: por eso el diplomático británico Robert Cooper podía justificar Iraq diciendo en 2002 que “en nuestro país seguimos la ley, pero cuando combatimos en la selva necesitamos adoptar las leyes de la selva”, tal y como Napoleón reflexionaba, en el mismo sentido, diciendo que “nos ha costado volver (…) a los principios que caracterizaron la barbarie (…) pero nos vimos obligados a desplegar contra el enemigo común las armas que utilizaba contra nosotros”. Hay doscientos años de diferencia entre ambos textos, y sin embargo ambos pretenden justificar la brutalidad como una necesidad imperiosa en virtud de la urgencia política de la victoria de la civilización frente a la barbarie.

Puede que esa concepción de la guerra como brutalidad necesaria nos pueda parecer enfermiza. ¡Pero es la nuestra! Como hijos de la ilustración, renunciamos a la guerra de forma idealista; sin embargo, envolvemos la Segunda Guerra Mundial de una aureola mítica/mística que la convierte en una cruzada excepcional, pero necesaria, por un objetivo noble. Hacemos lo mismo con la actual “guerra contra el terrorismo” e incluso con algunas de las intervenciones neocoloniales que la precedieron.

Son pruebas, dice Bell, de que la “guerra total” es inherente a la modernidad, nace con ella, y que su concepción política es un ingrediente tan importante al menos como la tecnología. Tradicionalmente habíamos explicado la brutalidad de las guerras revolucionarias y napoleónicas apelando al hecho de que enfrentaban a dos sistemas de creencias radicalmente incompatibles, que –al demonizarse mutuamente- exigían la destrucción del contrario. Añadíamos que, cuando la “leva en masa” convertía al ciudadano en soldado, se forzaba un esfuerzo logístico que redoblaba esfuerzos y multiplicaba las posibilidades de impacto sobre el terreno.  Bell ignora esas explicaciones tradicionales y rastrea en la política los orígenes de esa nueva percepción de la guerra: para contrastar su tesis se sumerge en los turbulentos tiempos de la Revolución.

¿Por qué? Porque cree que en algún momento del proceso revolucionario la definición que la ilustración –presunta comadrona de la modernidad- otorgaba a la guerra como un fenómeno bárbaro y aberrante que debería desaparecer del mundo civilizado se desvaneció. Y desde ese momento se definió como una lucha apocalíptica que debía librarse hasta la completa destrucción del enemigo, con efectos purificadores/redentores para sus participantes. Así es como se consagra a la lectura de los discursos en la Asamblea Nacional Constituyente, a la búsqueda del momento en que el pacifismo ilustrado fue sazonado por la fermentación política hasta moldear en el imaginario colectivo una concepción de la guerra que permitiría su intensificación catastrófica. En una próxima entrada, le seguimos. 

PARA INTENTAR COMPRENDER QUÉ PASA EN VENEZUELA

Para ver más, o para leer una crítica.

EL CINE DEL NEOLIBERALISME, EN FORT APACHE