Agraïa Roser Maragall a l’Ajuntament de Barcelona la instal•lació d’un bust dedicat al seu avi a la Plaça Molina, molt a prop de la que va ser la seva casa, convertida per la Biblioteca de Catalunya en Arxiu Joan Maragall. El seu text, publicat en la secció de cartes dels lectors dins l’edició de La Vanguardia del 23 de juliol proppassat, explicava que el bust mira a la Sagrada Família perquè el poeta va ser-ne un gran enamorat i protector. Tot seguit, es lamentava de que aquella predilecció del poeta s’hagués perdut i que ara el temple havia de lluitar “per defensar-se del gran perill de la tuneladora que dia a dia avança vers els seus peus”. I és que Roser Maragall és membre del Patronat de la Sagrada Família; per això rebusca i retalla fragments de l’obra del seu avi que li poden servir en la contingència política del present. I com que no troba res que li permeti acusar el govern de la Generalitat d’escoltar informes tranquil•litzadors dels geòlegs que han donat vistiplau a l’obertura del túnel del metro, posant així en perill –“que pot ser de mort”, diu- la gegantina construcció, fantasieja amb el que va escriure l’insigne escriptor. Així és com imagina Joan Maragall cridant –l’endemà a El Periódico- “On sou catalans, no us veig enlloc. No sentiu la veu d’un temple que us parla entre perills?”, que em sembla que és una adaptació lliure, ad hoc, de l’Oda a Espanya. De fet la concloïa dient un “Adéu, Catalunya” que suposo que simbolitza la ruptura familiar amb el Tripartit.
L’escandalosa tergiversació és doblament amoral si es pensa que moltes de les observacions explícites –que no lliurement interpretades, com aquesta- de Joan Maragall, com les que va escriure sobre la Setmana Tràgica, van ser callades el 1909, i també van ser ignorades durant la celebració del centenari, sense que aquell mal ús fos denunciat ni per la família ni per ningun d’aquests maragallistes de centenari…
Probablement la radiografia més clara del pensament maragallià sigui l’assaig que Josep Benet va dedicar a la Setmana Tràgica, molt ben contextualitzat en l’epíleg de Jordi Amat que acompanya la seva darrera edició. Allà s'explica que l’advocat consagrat a la Història per patriotisme va impulsar una campanya per Joan Maragall quan s’acomplien els cent anys del seu naixement (1960) i cinquanta de la seva mort (1961). L’objectiu era que el franquisme no se n’apropiés presentant-lo com l’integrant català de la generació del 98, com semblava fer Pedro Laín en el pròleg de la edició completa de l’obra maragalliana que es va publicar el 1960. El regionalisme amb el que el franquisme volia guanyar-se la burgesia catalana va incloure un acte oficial de commemoració del centenari, que formava part de tota una campanya per reconciliar-la amb el règim, després de la destitució de Luis de Galingosa de la direcció de La Vanguardia, i que acabaria com el rosari de l’aurora: després dels Fets del Palau, abans de ser empresonat, Jordi Pujol va aconsellar Benet que abandonés el seu pis del carrer Calvet. Restant amagat pels monjos de Montserrat devia ser quan va escriure l’assaig « Maragall i la Setmana Tràgica », que seria premiat per l’Institut d’Estudis Catalans. El llibre, li deia Gaziel en felicitar-lo per carta, mostrava la “flama rebel, inconformista, pura i espiritualment revolucionària, que era l’essència mateixa de l’esperit del poeta. Ni la blanesa del benestar burgés tan encon-dormidora, ni el conservadorisme rutinari de l’estament on Maragall era nascut, ni les amistats amb les jerarquies clericals i polítiques benpensants en l’època, ni el prestigi i la respectabilitat adquirits, ni l’esmorteïdor insensible d’una llar admirable i patriarcal, mai no pogueren ofegar del tota aquella flama autèntica”. Gaziel afegia que la mort prematura del poeta havia estat “sortosa” perquè “si hagués hagut de viure el que vingué després”, li podien haver passat dues coses: o “hagués degenerat en un conformisme i un col•laboracionisme vergonyants, seguint els homes de la Lliga i enviant el seus fills al Tercio de Nuestra Señora de Montserrat”, o bé “hauria esclatat d’ira santa, d’indignació i de menyspreu pels uns i pels altres, més pels seus que pels altres, com un profeta decebut davant de l’enfonsament del somni de la pàtria”. Gaziel sembla afirmar que Maragall s’hauria escandalitzat per la repressió a la rereguarda republicana, tot i que l’expressió “els seus” també podria voler-se referir a la seva classe social.
Així ho demostra l’agraïment que va rebre Josep Benet de Bosch i Gimpera per l’enviament d’un exemplar del seu llibre: “és molt encertat tot el que diu de l’actitud de la burgesia Barcelona de covardia durant els esdeveniments”. Tothom ha vist sempre doncs a Maragall molt crític amb la cultura dominant perquè explícitament va escriure, en una carta del 15-8-1909 que “nosaltres, les classes directores, no estem a l’altura, i si nosaltres no hi estem, què té d’estrany que no hi estigui el poble més baix?”. Malgrat tot, aquests pensaments són silenciats i se’n fan unes versions lliures dels seus escrits que serveixen exclusivament a la lluita política del moment. De la mateixa manera, el grup municipal convergent a l’Ajuntament va denunciar la desaparició del bust del que parlava al principi, pocs dies després de la inauguració. I no solament va ocupar temps als mitjans denunciant la desaparició; també va adreçar una pregunta dirigida a l’Alcalde per saber si s’havia malmès, o si havia estat objecte de vandalisme, o d’algun error en la instal•lació. Em comptes de fer perdre temps als regidors, temps que paguem entre tots, no podríen haver fet quatre trucades? No. De la mateixa manera que jo vaig poder saber de les bibliotecàries, durant una vista a l’arxiu que vaig fer a finals de juliol, que el bust s’havia retirat per fer-li una millora en un taller de reparació a causa d’una petita aresta que sobresortia del pedestal, ells van preferir fer servir Maragall per mirar de desgastar una mica més, de fer la punyeta, de contaminar l’opinió pública, de presentar-se com els salvadors de la pàtria, de Maragall, de la Sagrada Família, i de la llengua catalana, i de no sé què més. Sí, definitivament, Joan Maragall hauria esclatat d’ira santa... pels seus.
No hay comentarios:
Publicar un comentario