Encara que els comptables a sou parlen de 50.000 manifestants, els que hem fet ús sovint del dret a manifestar-nos sabem que les dades de la guàrdia urbana -un milió- van ser superades ahir. Un cop més en pau, sense aldarulls greus ni vidres trencats, en convivència malgrat la discrepància, gaudint de la festa i d'un cel blau, integrant gent de tot arreu, com l'essència del país ha manifestat tantes vegades, els catalans vam omplir els carrers de Barcelona amb entusiasme i passió.
Tot sembla que iniciem un camí una mica més intrèpid, i toca acceptar que aquesta força indomable està farta d'Espanya. Perquè ha demostrat ser irreformable, apenes unes golfes plenes de coses velles aixafades per la pols. Perquè recentment s'ha mostrat incapaç d'aprofundir en les llibertats i ha demostrat que la seva tremolosa democràcia continua tutelada per gent sinistra que vetlla perquè res no canviï.
No crec en arguments místics, però si en el valor impecable de la voluntat majoritària. Em toca acceptar que toca fer un pas endavant. He de confessar que tinc per certesa infalible que alguns companys de viatge hauríen de ser esporgats abans que posin en perill un procés que ha de ser subtil i ha d'estar pendent dels matissos: em refeixo a miserables com els que van intentar agredir ahir el President de la Generalitat i se senten il·luminats per alguna força trascendent que els atorga el pressumpte dret d'assenyalar qui és el "botifler". La seva deixalleria ideològica no pot formar part de cap argumentari si volem enjegar la llibertat d'un poble, que es basa abans de res, en la llibertat dels individus que se'n senten part.
L'altre dubte que em queda és si els catalans de la cartera plena, tement que negocis, comissions, pianos de cua i llotges perillin, hauran telefonat ja: "Mi general", hauran dit, "esté atento" (en castellà, perquè sempre han conspirat així). A l'altre costat del telèfon hauran pres bona nota...
1 comentario:
Hola, Ferran!!
Nosaltres vam tenir moltes sensacions. La primera és que una vegada més la societat catalana passa per sobre dels seus polítics que sembla que no s'adonin del que vol la gent. La segona és que als que creiem que Catalunya, com a Nació que és, un fet històric, cultural i indiscutible malgrat els eufemismes que se li posin com ara “nacionalitat”, tenia un cert encaix dins d’una Espanya autonomista, ara ja no ho veiem tan clar i ja veurem si aquest sentiment devé una espurna independentista que acabi per ser, sinó majoritària, almenys creixent. La tercera és que tot i la resposta ciutadana, no crec que els partits es facin “eco” de la demanda social de navegar en una direcció per reclamar el que ha de ser. Crec a més que la major part de la gent es conformarà i/o votarà CiU, com si ells fossin una alternativa raonable. Jo, em disculpareu, soc dels que no obliden el suport que van fer al PP durant els pitjors anys de la democràcia. Tot plegat, un embolic, no creus?
Una abraçada ben forta!!
Publicar un comentario