PER CATALUNYA ... I ALTRES CAUSES!

En el seu exemplar de setembre la revista Serra d'Or va commemorar el 75è aniversari de l'execució de Lluís Companys, que s'acompleix dijous vinent, donant veu a 11 historiadors de primera fila sobre el personatge.  Ho fa amb petits articles d'opinió que, malgrat ser breus, resten ben farcitss de referències als temes més polèmics que acompanyen la trajectòria del president. El resultat és un dossier més que necessari: un cop d'ull a la xarxa permet trobar tota mena d'acusacions injurioses i opinions “de trinxera” que -malauradament- han arribat a la literatura pretesament respectable. És per això que Jordi Casasses qualifica de descontextualitzacions alguns atacs viscerals contra Companys per proclamar la República Espanyola, seguir la Revolució d'Octubre de 1934 o dirigir amb poca fermesa la resistència al cop de juliol de 1936. Albert Balcells reconeix que Companys “no ha de restar al marge de la crítica retrospectiva”, però tot seguit afegeix que “això no vol dir embrutar la seva imatge amb xafarderies sense proves”. I Joan B. Culla, més rotund, recorda que és més fàcil escriure pamflets “que no pas biografies documentades i sòlides”, i que -lluny de necessitar màrtirs- el que la veritat necessita és “rigor i recerca”, referència “subtil” a un llibre publicat fa pocs anys a l'ombra de poderoses plataformes mediàtiques disposades a desqualificar Companys per ferir, de pas, adversaris polítics del present.

Cap dels historiadors seriosos del dossier de la Serra d'Or s'embruta així les mans. Però sí que hi ha crítiques a la construcció del mite: Enrique Ucelay Da Cal, per exemple, afirma que parlem de Companys més que de Joan Peiró o Julián Zugazagoitia, víctimes contemporànies de la venjança implacable i exemplaritzant del primer franquisme, perquè els altres personatges “no pertanyen a la mateixa construcció ideològica que vol santificar Companys”. Insinua doncs que hi ha una tàctica nacionalista de sacralització injustificada, i demana a la professió “el sentit crític” que, pàgines després, sembla guiar Jaume Sobrequés quan diu que “el mite Companys, alimentat per una mort tràgica, ha deixat en un segon pla la valoració de la seva acció de govern”. L'aportació de Sobrequés sembla criticar els historiadors “presoners del consens majoritari favorable a Companys” i, conseqüent amb la seva trajectòria personal com a intel·lectual orgànic, contraposa a la figura del mite màrtir el que seria “el polític català més important del segle XX”: Jordi Pujol. Quins collons!

Altres advertències contra els martirologis són més versemblants. Joan B. Culla diu que el perpetu recordatori de la seva execució ha fet de Companys un “personatge unidimensional” malgrat 40 anys de trajectòria política prèvia. L'oblit és conscient; pretén fer prescindible qualsevol lectura política prèvia a la seva execució; el silenci construeix el tòpic del mal polític redimit per la dignitat de la seva mort, que Josep Fontana pretén superar afirmant que Companys “representava tot el que la dreta combatia”: aquest “tot” el va convertir, insinua, en diana del seu odi.  També Borja de Riquer suggereix la importància d'aquest “tot” quan interpreta la sublimació del “president màrtir” com un mecanisme per estalviar l'anàlisi de la seva actuació política.  Això explicaria per què els governs convergents van ignorar el centenari del seu naixement el 1982. Agustí Colomines, tot i que reconeix que en dos importants obres recents -el que Manuel López Esteve ha dedicat a l'Octubre de 1934 i la monografia sobre el complot nacionalista de 1936- el president és un protagonista ben enfocat, ha de lamentar que la seva memòria continuï “aturada a vindicar la seva mort i res més”. Ell mateix recorda el polèmic bateig de l'Estadi Olímpic amb el nom del president: en el ple que ho aprovava el 2001 la decisió va comptar amb l'oposició de la dreta, qui encara “li carrega la responsabilitat del que va passar a la rereguarda republicana” durant la guerra civil. 

Aquest odi ve de lluny: Cambó escrivia a les seves memòries que l'execució havia estat un error, però que potser no havia estat injusta atesos els seus antecedents! La frase, tan sinistra com el mateix paper de Cambó durant la guerra, fa referència a l'estiu de 1936. Joan B. Culla escriu en el dossier que la dreta encara veu el president Companys com un governant “feble, insegur, covard, que consentí o propicià l'armament de les turbes el juliol de 1936”, al que fan “el màxim responsable moral o polític del 8000 assassinats comesos a la rereguarda”. Solament Borja de Riquer gosa posar en context aquesta suposada complicitat amb els assassins, afirmant que Companys va haver d'escollir entre tres opcions: “abandonar el poder i deixar-ho tot en mans dels revolucionaris, per la qual cosa hauria passat a  la història com un irresponsable; intentar desarmar els comitès revolucionaris, fet que hauria provocat un violent conflicte dins de Catalunya, amb poques possibilitats d'imposar-se; i, finalment, cercar de mantenir la legalitat institucional a base de pactar amb els revolucionaris”.  I remata recordant que Companys va decidir defensar per damunt de tot la legalitat republicana i la Generalitat; malgrat que això implicava “una mena de mal menor, haver de pactar amb els revolucionaris i acceptar moltes de les seves imposicions”. Albert Balcells encara va més lluny en la seva defensa quan recorda que “sense mitjans per restablir l'ordre públic i atenuar els crims (…) salvà moltes persones”. I Jordi Casasses li valora que en un context de tensió extrema -guerra, revolució, desordre, hostilitat del govern central...-  “va permetre la continuïtat de la vida de la Generalitat amb el mínim de normalitat perquè es pogués llegar a la posteritat”.

Aquest salvament institucional va ser possible, afegeix Josep Maria Solé i Sabaté, gràcies a la  popularitat que Companys havia aconseguit, tant en el món rural -“fill de pagesos benestants, propietaris mitjans, mai no perdrà (...) una sentida estima per la gent del camp malgrat que mai no es dediqués a conrear la terra”-, com en el món obrer gràcies a la seva continuada denúncia -com a parlamentari i com a periodista- de la guerra del Marroc.  Josep Maria Figueres, que ja havia estudiat a fons aquesta tasca i presentarà pròximament una biografia, afegeix un tercer motor de popularitat: la seva coherència. El compromís de Companys amb els valors republicans no solament es va manifestar en les detencions i empresonaments que va patir, sinó en la seva fidelitat a la República que Figueres recull precipitadament a Serra d'Or amb alguns exemples: mentre es retiraven competències de la Generalitat en plena guerra, o quan no se'l va convidar al comiat de les Brigades Internacionals, Companys va restar lleial evitant la crítica pública que desgastaria el règim; i en travessar la frontera va lliurar -en un acte carregat de simbolisme- el tresor de la Generalitat al govern central. 

Aquesta consagració a la República com a encarnació dels anhels dels ciutadans serviria per entendre la seva actuació l'octubre de 1934, que  Josep Fontana intenta explicar fent servir un discurs parlamentari del mateix president poc després de ser restablert com a president el 1936: “si el govern de la Generalitat, en aquell moment, davant de la protesta unànime de totes les forces republicanes d'Espanya, s'haguès mantingut silenciós, donant suport a unes institucions falsejades (…) s'hauria produït un desencís absolut” i “l'autonomia hauria quedat, no ja morta en l'estructura, sinó morta en la seva base”. Sembla dir que salvar la dignitat de la República i el lligam que la justificaria davant dels ciutadans hauria exigit fer aquell pas. És una visió de la política com a gestió dels desitjos dels ciutadans que avui ens pot semblar anacrònica perquè hem vist com la nostra democràcia se'ns escapava entre els dits per complaure castes i mercats; per això cal reivindicar-la!

I en aquest sentit és lògic que el govern municipal actual, sorgit d'una ciutadania mobilitzada contra aquest segrest, planifiqui uns actes commemoratius que enriqueixin -com titula l'exposició fotogràfica que acollirà el Born fins al 22 de novembre- “La imatge d'un president” posant en relleu, com farà l'acte institucional del proper dimecres, “la força d'una vida” més enllà del seu sacrifici. Ja la conferència pronunciada el passat dia 8 per l'historiador José Luis Martín Ramos (UAB) duia per títol “Un advocat del poble en el govern de la ciutat”. I és que abans de proclamar la República des del seu balcó, Companys havia estat un regidor actiu de l'Ajuntament que ja reclamava millor finançament a Madrid, la titularitat municipal d'alguns serveis i acollir nens francesos afectats per la Gran Guerra. És lògic que l'ajuntament s'afegeixi al clam que reclama l'anul·lació de la sentència de mort del president: com diu Francesc Vilanova en el dossier de Serra d'Or, és lamentable que “75 anys més tard del consell de guerra i l'execució, encara donem voltes a qüestions que haurien d'estar resoltes fa dècades” i que “el cap municipal barceloní del PP exigís canviar el nom de l'estadi olímpic de Barcelona pel de Joan Antoni Samaranch, una cosa que només pot passar a Espanya”. 

El president Companys ha estat objectiu de tanta metralla, fins i tot després de mort, que hem d'homenatjar-lo tots aquesta setmana. Val la pena recordar que aquell home era alhora republicà, obrerista, sindicalista, catalanista i antifeixista. I que abans de descalçar-se a Montjuïc aquella matinada fosca per morir -com ell mateix va cridar- "per Catalunya", havia lluitat mil i una vegades amb intensitat i compromís en favor de tots els ciutadans. Una trajectòria que el fa incomparable i sublim!