Dissabte vaig assistir a una apassionant “master class” de Borja de Riquer, que em va fer qüestionar la visió “pabloiglesista” que sempre he tingut sobre la Transició; ja sabeu, el “règim del 78” és una democràcia inacabada segrestada per una “casta” extractiva, que no mereix les lloances triomfalistes de la visió “victoriapreguista”. Evidentment, l'eminent professor de la UPF no va fer servir aquests dos termes, però si que va reconèixer la consolidació d’una visió canònica en arribar el PSOE al poder (1982): era un discurs que celebrava la consolidació de la democràcia a Espanya i feia de la Transició un procès procés modèlic, fins i tot exportable. Aquesta visió rendia culte a una elit de lluitadors antifranquistes prenent assenyades decisions conjuntament amb interessants dissidents del franquisme. En aquest context, Victoria Prego presentava la seva sèrie a TVE i es publicava una veritable allau de memòries dels personatges que havien participat del consens, com les que Paul Preston o Vilallonga van dedicar al Rei.
A primers dels 90 la “dreta sense complexos” va trencar aquell
consens: el rearmament impulsat per José María Aznar durant la campanya de 1993
cridava a iniciar una “segona Transició” en el convenciment que la primera
havia estat un frau i que els seus objectius inicials havien estat
desnaturalitzats pel PSOE. Si EL PAÍS havia estat l’altaveu de la visió de la
Transició vigent fins aleshores, EL MUNDO s’encarregaria d’aquest procés reaccionari de
revisió política, que tindria un correlat historiogràfic d’esquerres segons el
qual la Transició hauria estat una estafa, un subtil manteniment de les
estructures franquistes, una espècie d’operació “lampedusiana” per tal que, en
el fons, res no canviés.
Caldria evitar les visions modèlica i lampedusiana per escriure una visió
més científica de la Transició. Per fer-ho, Borja de Riquer va advertir-nos que
calia evitar alguns errors recurrents:- creure’ns que el procés va començar amb la mort del dictador (i no abans);
- banalitzar el franquisme menyspreant la seva capacitat repressiva i de perllongar-se;
- considerar madura la societat espanyola (projectant a tota la població el tarannà de les minories urbanes políticament actives);
- i atribuir-li a la transició responsabilitats polítiques que són posteriors. De Riquer es referia a culpar-la de la baixa qualitat democràtica del nostre sistema polític actual, preguntant-se si no seria responsabilitat d'actuacions posteriors.
Tampoc Pere Ysàs ha avalat la visió d’una “democràcia imposada pelsfranquistes en benefici propi, plena de limitacions i perversions”. Si la visió
lampedusiana no és certa, la de la dictadura “biodegradable” que va preparar la
societat espanyola per a la democràcia encara sembla més falsa. És cert que les
xifres macroeconòmiques demostren que durant els seixanta la societat espanyola
havia canviat molt... però el règim no havia canviat gens! Les seves elits
volien continuar el règim sense Franco, però...
-
No tenien líder
(Carrero tenia poques simpaties entre els falangistes pel seu suport als
tecnòcrates, deia Javier Tusell a “La eminència gris del régimen de Franco” el
1993).
-
Tampoc no tenien
cap pla econòmic, perquè les patronals –adormides en els llorers del
proteccionisme- solament sabien que volien continuar sense pagar impostos.
-
Des que Pau VI va
nomenar Tarancón, tampoc no comptaven amb el suport de l'església, que -en la
famosa assemblea de bisbes i sacerdots de 1972- havia lamentat que “no supimos
ser neutrales en una guerra entre hermanos”.
-
I per si fos poc,
tenia el carrer a la contra. L'impacte de la crisi del petroli va convertir
Espanya en el país amb més vagues d'Europa. L'augment de la conflictivitat era
especialment preocupant per al búnker si es considera el context: una URSS
tentacular i activa, la crisi del Sahara i els clavells florint a l'altre
costat de la frontera.
Malgrat aquestes dificultats, ni pactes ni consens estaven a l’agenda quan va
morir el dictador; el que va passar és que el búnker va perdre el seu pols
mediàtic amb l'oposició i els pactes se’ls van fer imprescindibles. La tímida
apertura virtual que van iniciar va fer d'escletxa: el 1976 El País i l’Avui
seduïen nous lectors explicant el que la premsa oficialista censurava. Això
deixava testimoni, per exemple, de la llarga vaga que a Sabadell -el Petrograd
català, en les Memòries de Fraga- feia caure l'alcalde, tan ben explicada per
Xavier Domènech. Notícies com aquella espantaven la cúpula: el mateix Fraga
reconeix com el record del 12 d'abril de 1931 els feia dubtar si res podia començar
per unes eleccions municipals.
Sempre hem dit que aquell govern impopular estava dividit, però Tussell ja
va suggerir que era difícil diferenciar aperturistes i immobilistes perquè tots
ho eren alhora: immbolistes perquè no volien substituir l’ordre franquista per
una democràcia, aperturistes perquè veien necessaris alguns petits canvis. Les
divergències radicaven en com assegurar millor el futur del règim i no pas en
com substituir-lo per una democràcia. Pere Ysàs nega rotundament que els
reformistes pensaven en democràcia: volien “fer canvis en el
règim però no pas canviar de règim”. El duet Arias-Fraga volia
conservar les Lleis Fonamentals, però durant el primer semestre de 1976 la
mobilització democràtica va assolir tal dimensió que podia escombrar la
monarquia. Aquesta por va obligar els quadres del franquisme a recuperar la
iniciativa. I d’aquesta necessitat va sortir el govern Suarez: cremant etapes,
oferint un projecte acceptable a la majoria de l’oposició, sense cap “full de
ruta”, improvisant i vorejant les pressions, va iniciar un procés que no sabien
on els conduïa. En cap moment van controlar-lo: volien demolir de forma
controlada les institucions franquistes generant una nova realitat jurídica que
permetés passar –sense ensurts, ni reclamacions de responsabilitats, ni
radicalitzacions- “de la llei a la llei”. El professor De Riquer va explicar
que fer-ho exigia convèncer els procuradors de Corts i els “consejeros nacionales
del Movimiento” –visitant-los un per un- que el canvi era inevitable i que, si
no accentaven canvis, la situació es desbordaria i ho perdrien tot.
Així es va arribar a votar la Llei de Reforma Política. Reformava la llei
de Corts per escollir dues cambres per sufragi universal, a les que atorgava
poders constitucionals per reformar les Lleis Fonamentals. No implicava necessàriament
la celebració d'unes eleccions lliures. Aleshores, la mobilització ciutadana i
la pressió opositora dels primers mesos de 1977 va obligar el govern a
abandonar el projecte reformista. Com diu Pere Ysàs: “bona part de les
decisions que va aprovar a partir de febrer en successives reunions del Consell
de Ministres van anar dirigides a satisfer –almenys parcialment- les condicions
formulades per l’oposició: modificació de la llei d’associació política,
ampliació del decret-llei d’amnistia de juliol de 1976, dissolució del
Movimiento, legalització del PCE”.
Si res no estava “atado y bien atado”, per què tenim la idea de que aquell
projecte va ser una estafa? Segons Borja de Riquer, perquè en el mateix període
l'oposició va deixar enrere els punts més rupturistes del seus programes. Per
què ho va fer? Perquè es va adonar que podia erosionar governs (com havia
passat amb Arias Navarro), però no substituir-los. Pere Ysàs també diu que la
conflictivitat obrera, universitària i veïnal van “contribuir decisivament a la
crisi de la dictadura, però mai no va assolir l'extensió i la intensitat per
portar-la a la fallida”. Era impossible enfrontar-se a un aparell repressiu ben
operatiu, a la por fundacional del primer franquisme, a les expectatives de
prosperitat de la població i al silenci polític fora de les ciutats. D'aquestes
dificultats, l'oposició va concloure la necessitat de dividir els negociadors
franquistes: si ens veuen radicals, si intueixen que volem qüestionar-ho tot,
si veuen en nosaltres els vençuts de 1939, ells tancaran files i serà
impossible arrencar reformes.
Ni govern ni oposició tenien prou força per sotmetre l’altre. D’aquesta
doble debilitat, i de la rapidesa de Suárez a convocar les eleccions de juny de
1977, va sortir l’acord. Calien acords de mínims: l'oposició demanava
reconeixement de tots els partits, normes electorals, amnistia i desmantellar
les institucions franquistes. Tot era negociable, els devia dir Suárez. Tot,
excepte tres coses: monarquia, responsabilitats polítiques i unitat nacional.
L'oposició va acceptar, i es van celebrar les eleccions de juny de 1977. La
composició de les cambres que en va resultar va determinar la nova etapa en el
procés de canvi polític: els que no volien anar més enllà de les reformes (AP)
van fracassar, les forces rupturistes van obtenir una sòlida representació
(PSOE, PCE, CDC, PNB...) i la victòria del centre va ser insuficient com per
deixar-ho tot igual... Això va determinar que les corts es convertiren en
constituents, però la constitució també va estar condicionada; les actes de les
sessions plenàries del Congrés, el Senat i la Comissió Constitucional demostren
que es va parlar de tot: la monarquia, la república, les nacionalitats,
l'autodeterminació, la guerra civil i el franquisme. Malgrat les converses, la
correlació de forces en aquelles corts explica algunes pervivències franquistes
que constitueixen el segon dels nostres motius de desengany: ningú pot demanar
responsabilitats al cap d'estat, la constitució atorga a l’exèrcit un paper de
garant de la unitat, i l'església catòlica conserva privilegis. La vergonya, a
parer del professor de Riquer, no era tant que d'aquella conjuntura en sortís
aquell acord, sinó que tants anys després ningú no hagi pogut posar sobre la
taula la necessitat d'incloure-hi canvis.
Ens hi posem?
No hay comentarios:
Publicar un comentario