En la sessió anterior havíem diferenciat l’arribada del poder dels feixistes (convidats pels
conservadors, diu Robert Paxton) del moment en què –ja asseguts a la cadira-
assaltaven l’estat fent servir els poders que els atorgaven els càrrecs. En el
cas italià, les Lleis Feixistíssimes havien estat el mecanisme per desmuntar
l’estat liberal. Per legitimar el terror contra l’oposició, una Llei de Defensa
de l’Estat autoritzava la pena de mort, la supressió de partits excepte el PNF,
el tancament de la premsa independent i tribunals especials per als delictes
polítics. La posada en marxa de l’OVRA, la policia política, ofereix però un
balanç de víctimes inferiors que la repressió a Espanya o Alemanya: 15.000
deportats, 10.000 desterrats, 5.000 empresonats i 29 executats per motius
polítics. D’això és revelador el cas d’Antonio Gramsci: el filòsof, polític,
periodista, economista i crític literari que havia participat en la fundació
del PCI va estar condemnat a 20 anys de presó (1928) per conspiració, incitació
a la lluita de classes i antipatriotisme. Més malalt el 1934 del que ja havia
entrat a la presó, aconseguí beneficiar-se d’una amnistia, però va tornar a
casa molt malmès i va morir el 1937.
En el cas nazi
també vam diferenciar l’arribada al poder –gràcies a von Papen, el gener de
1933- del moment en que, des de la cancelleria, es va prendre el poder.
L’oportunitat la va proporcionar l’incendi del Reichtag: Hitler va fer-lo
servir per demanar mesures anti-comunistes extremes (Decret per a la Protecció
del Poble i de l’Estat, 2/1933) que permetia les autoritats detenir els
sospitosos. Encara que la victòria en unes noves eleccions (3/1933) va ser
insuficient, quan els electes es van reunir a la Krollopera, Hitler va promoure
una Llei d’habilitació que transmetia tots els poders al canceller per governar
sense parlament durant 4 anys. Per aparentar legalitat a aqueta instauració
d’una dictadura es va obtenir el vot conservador (a canvi d’un concordat) i així
–una cambra incapaç de plantar cara a les fanfarronades, llevat del discurs d’Otto
Wells (SPD)- va assistir al final de la República de Weimar. Amb tots els
poders a la mà, Hitler va signar el decret que (14-7-1933) va prohibir tots els
partits i en permetia un de sol. La concentració en Hitler de tots els poders de
l’estat culminaria amb la mort del president Hindenburg (2-8-1934), quan Hitler
va sumar el càrrec de president al de canceller.
Pel que fa a la política econòmica es busca
l’autarquia. El mitjà
és el proteccionisme, desenvolupat a Itàlia per l’Institut de Reconstrucció
Industrial, que permet consolidar hòldings com Olivette o Pirelli. Un marcat
intervencionisme estatal permet una decidida política d’obres públiques, del
que les autostrade són el principal
símbol, i el principal text programàtic la Carta del Lavoro (1927): a més de
decretar la submissió dels interessos privats als estatals, va fer d’obligat
compliment els contractes col.lectius dictats pels sindicats feixistes. En
definitiva, les forces econòmiques (tant empresaris com treballadors)
subordinaven els seus interessos al desenvolupament econòmic italià. També simbolitzen
aquest intervencionisme les fotografies de Mussolini a pit descobert segant
durant la “batalla del blat” que buscava doblar la producció per no haver-ne
d’importar. O la “batalla dels naixements” (1927), tot un seguit de decisions
polítiques que buscaven arribar a 60 milions d’italians el 1950: crèdits a
matrimonis joves, exempcions fiscals si més de 6 fills, prohibició
contracepció, més impostos a solters, l’avortament és delicte, administració
solament contracta casats…
Les polítiques de
suport al gran capital van tenir opositors a Alemanya, on va caler eliminar la
facció política que les criticava. Es tracta de les SA, que conformava l’ala
esquerra del partit. Van ser afusellats 80 càrrecs d’aquest cos de seguretat
uniformada, amb instrucció paramilitar, que –per compte pròpia- havia impulsat
el boicot als negocis jueus, per exemple, i que –provocant aldarulls i
desordres, criticant el capitalisme- molestava els industrials alemanys. Un
discurs de Hitler (6-7-1933) intentava aturar la seva inquietud/acció dient que
“l’impuls revolucionari no s’ha detingut però ha de ser canalitzada”. Tot i que
havien estat molt útils per rebentar vagues, ara molesta molt a l’exèrcit que el
seu líder Ernst Röhm demanés una “segona revolució” que els donés protagonisme.
També van ser eliminats part del cercle de von Papen i dels conservadors que
havien facilitat l’arribada al poder dels nazis, el mateix Röhm va ser detingut
per Hitler i executat poc després a la presó. Amb aquesta “Nit dels Ganivets
llargs” (30 de juny de 1934) els nazis es van convertir en el “partit d’ordre”
a què aspiraven els capitalistes.
Hitler no sabia
res d’economia, més enllà de denunciar els governs burgesos anteriors que
havien “sotmès la nació al materialisme”. De fet, mai va donar suport públic al
programa original dels 25 punts, en el que s’incloïen nacionalitzacions,
reforma agrària i participació dels treballadors en els beneficis de les
empreses. Sense gent formada i coherent en el desplegament de les polítiques
econòmiques pot resultar estrany l’èxit econòmic, capaç d’acostar Alemanya a la
plena ocupació. I és que en realitat
l’eficàcia nazi és un mite!
-
Les
extorsions als jueus (que marxen) i les prohibicions que els impedien
dedicar-se a algunes professions, facilitaven la disminució de l’atur
-
La concepció
de la família i de la dona, consagrada a la “Kinder, Kirche, Kuche”, amplia la
demanda de mà d’obra.
-
Si li afegim
que es deixen de pagar les reparacions i que s’inicia la remilitarització no
solament entendrem que s’inicia el camí cap a la guerra, sinó la millora de
l’economia
-
La política
de terror explica també l’augment dels beneficis de grans empresaris, ja que silencia
la mà d’obra: els sous van baixar durant tota la dècada perquè la violència
estatal feia difícil reclamar.
-
El creixement
es basà també en l’endeutament de l’estat, que encarrega carreteres per posar
en marxa la indústria (tot esperant que trobi altres clients)
-
Tot això pot
fer aparèixer llocs de treball però de sous molt baixos. Si hi ha aparença de
benestar és perquè entren més diners a les famílies perquè treballen més
membres.
-
Baixant sous,
la demanda mai pot créixer. Amb sous baixos, ningú no es pot comprar cap cotxe,
i les carreteres anaven buides.
-
La política exterior va prometre des del
començament dos objectius: qüestionar Versalles i aconseguir “Lebensraum”. Ja el 1933 Alemanya surt
de la SDN i restableix el servei militar obligatori. Però el que va enrarir
l’ambient internacional, que havíem vist com s’anava destensant durant els anys
vint amb els acords sobre el progressiu pagament de les reparacions, va ser
l’atac de Mussolini a Etiòpia (1935). L’atac al darrer país independent de
l’Àfrica va dur el seu emperador, Haile Helassie, a demanar l’ajut de la SDN a
Ginebra, i va ser una guerra sense pietat en la que es va usar armament químic,
bombardejos sobre civils i execucions sumàries de resistents. També van
exterminar a la classe dirigent etíop (intel·lectuals, mestres, metges...) A
tall d’exemple, el 1937 els etíops atemptaren contra el virrei Graziani i els
italians respongueren amb l’execució sistemàtica de tots els homes de més de 18
anys de la zona on es produí l’atemptat.
Ja havíem
comprovat la dificultat amb que els 32 vencedors de 1918, juntament amb 13
estats neutrals, havien posat en marxa el projecte wilsonià de la SDN a
Ginebra. Per a fer realitat els nobles objectius que s’havia proposat -protegir
la pau, la integritat territorial dels membres i la seguretat internacional- la
SDN solament comptava amb la possibilitat de fixar sancions, la diplomàcia
pública, l’arbitratge i la renúncia formal a la guerra dels seus membres. Amb
aquests mitjans tant dèbils va resultar obvi que la condemna al Japó per envair
Manxúria (1931) no passaria de paraules, però el cop més gran al prestigi de la
SDN va ser la condemna a Itàlia. Primer, perquè va ser tant tèbia que Itàlia no
va tenir problemes per acabar la conquesta. Segona, perquè els estats petits
van perdre la fe en ella. Tercer, perquè la debilitat mostrava a Hitler que
podia violar Versalles impunement. I quart, perquè les condemnes generals van
acostar Alemanya a Itàlia, amb qui va signar l’Eix Roma-Berlín (1936). Hitler
comptava també amb un precedent: el tractat de Lausanne de 1924 havia
restablert un estat turc aliè al repartiment de la península d’Anatòlia fixat a
París el 1918. Per tant, Ataturk mostrava que es podia refer la unitat nacional
i violar l’odre imposat pels vencedors de la Gran Guerra forçant les negociacions.
I aquesta serà l’actitud que utilitzarà Hitler en els següents anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario