L'ESCLAT DE L'EST (LLIBERT FERRI, 2006)

Quan a la capacitat d’anàlisi de l’historiador s’afegeix la descripció dels fets viscuts, pròpia del periodista, el relat històric del temps recent no solament pot guanyar una presentació més atractiva, sinó també una reconstrucció dels esdeveniments tant dinàmica com verídica. És per això que “L’esclat de l’est” desperta imatges televises de l’inconscient del lector que crèiem oblidades, sense simplificar la complexitat del procés que es proposa d’explicar: l’enfonsament dels règims comunistes a Europa.

L’autor comença el relat recordant la fotografia de George Orwell que Agustí Centelles li va fer a Barcelona pel desembre de 1936, mentre feia cua per allistar-se a les milícies del POUM. L’anècdota simbolitza la seducció que la revolució va exercir sobre gran part de la intel•lectualitat europea, després compromesa en la denúncia de la temptació totalitària. No comparteixo l’opinió que la construcció d’un govern fort a la República Espanyola en guerra fos un assaig subversiu de les futures instauracions de les democràcies populars a l’Europa de l’Est. Més aviat crec que la nostra visió de la Unió Soviètica posterior, omnipresent i tentacular, intervencionista i activa en tots els fronts mundials freds, ens fa obviar l’aposta per la col•laboració amb els partits burgesos, el projecte de “socialisme d’un sol país”, i la dificultat estratègica que per a Moscou implicava la revolució espanyola. Malgrat que tot això dificulti l’existència de cap pla el 1938, ningú no pot negar, acompanyant Llibert Ferri en el viatge cronològic fins a l’est “alliberat” pels soviètics el 1945, que alguns dels protagonistes de la satel•lització de l’Europa de l’Est ja havien respirat darrera el clatell d’Orwell o dels “Poumistes” allunyats de l’ortodòxia.

Aquesta és una de les sorpreses d’aquest llibre, mitjançant el qual lector s’assabentarà també, per exemple, que Glasnost no és exactament llibertat d’expressió, coneixerà quin percentatge del territori bielorús continua contaminat pel verí radioactiu vessat a Txernòbil, descobrirà els límits de la desestalinització de Krushev, sabrà com es va produir el traspàs del matrimoni Ceaucescu, i on es va obrir el primer McDonald’s del territori soviètic. El resultat és una crònica d’esdeveniments de ritme trepidant, que posa ordre en el marasme de dades quan els fets es precipiten, i que resta tan atenta als despatxos de Moscou com als carrers dels països satèl•lits, i que sovint recorda –gràcies a l’experiència personal de l’autor com a corresponsal a Moscou- la confosa allau d’informació que van rebre les estorades opinions públiques occidentals coetànies.
Aquesta seqüència vertiginosa evita els dogmes de qualsevol signe. Per tant, no és un text revisionista amb voluntat de fer llenya de l’arbre caigut, sinó un retrat fefaent del passat recent, que se serveix d’una acurada i selecta bibliografía, en la qual destaquen la sociòloga Olga Kryshtanóvskaya i la periodista Anna Politkóvskaya. Així doncs, no es defuig diferenciar l’ànima totalitària de l’ànima humanista del comunisme, ni criticar els ultraliberals que van impulsar les teràpies de xoc dissenyades als laboratoris occidentals per desmantellar l’economia planificada i substituir-la per una altra que, més que de mercat, semblava de casino. La davallada de la producció i la caiguda de les inversions que va provocar aquestes teràpies es van intentar superar retallant despeses socials. Així va ser com 40 milions de persones arruïnades per la inflació i la consegüent pèrdua del valor adquisitiu dels sous van haver de buscar estratègies de supervivència, que anaven des de les paradetes en parcs i voreres per vendre els objectes personals, fins a l’ús de la violència per desallotjar els desvalguts petits propietaris dels pisos privatitzats.
El 1999 les Nacions Unides van publicar un balanç sobre el cost de vides humanes del desmantellament del comunisme a Europa: es volia denunciar que un gran nombre de persones havien desaparegut dels censos de població. Se les havien endut les malalties (per l’ensorrament del sistema públic de salud), els suïcidis, l’alcoholisme i la violència d’una societat desestructurada. La xifra espanta qualsevol: recomano que, quan us la trobeu a “L’esclat de l’est”, la compareu amb les que s’atribueixen a 90 anys de règim soviètic en qualsevol d’aquests “llibres negres” consagrats a donar al comunisme un caràcter intrínsecament criminal. En el text de Llibert Ferri les víctimes del capitalisme salvatge també mereixien el seu sentit record reivindicatiu!