UN BANQUETE TAN ETERNO COMO DELICIOSO

Hace pocas horas que salí del banquete eterno que Nuria y Gemma Castro celebran todos los viernes de verano hasta mediados de octubre en el Museu Egipci de Barcelona… Y aquí estoy ya escribiendo entusiasmado. Pese al título, no se trata de “ir a cenar al egipcio”, sino de una degustación que, además de un vino dulce y un pollo adobado deliciosos, permite saborear una exquisita visita guiada previa a la exposición permanente del museo, especialmente atenta a las piezas que se pueden relacionar con la alimentación en el Antiguo Egipto.

El resultado es exótico, original y riguroso. Y se debe principalmente a la posibilidad de gozar al mismo tiempo de dos especialistas de primera categoría en la vida cotidiana y la alimentación en el Antiguo Egipto; y a la libertad que les da el museo para crear su propio producto. Que el discurso museístico reivindique el Antiguo Egipto para sonrojo de los apasionados del mundo clásico podría parecer sólo una muestra más del lógico corporativismo empresarial: presumo del producto que ofrezco. Sin embargo, lo mejor de la visita es precisamente la evidencia de que los recursos didácticos son personales, originales, creativos, fruto del conocimiento y la pasión por el objeto de estudio de quien lo muestra. A menudo me he quejado de los discursos convencionales y previsibles con los que los museos castigan a sus visitantes, previamente impuestos a sus guías como un camino del que está prohibido salir. Resulta bochornoso para los que conocemos la dificultad de hacer buena divulgación asistir al lamentable espectáculo de un licenciado cargado de buenos propósitos, ideas y lecturas, repetir esas cantinelas tediosas bajo un disfraz de esclavo fugitivo, matrona desmemoriada o legionario enclenque.



El banquete eterno es justamente lo contrario: cuando Nuria Castro presenta la actividad recogiendo la sorpresa de Herodoto ante la escandalosa –para un misógino griego- igualdad jurídica entre hombres y mujeres que se respira en las ciudades egipcias, está haciendo una reivindicación del viejo mundo egipcio muy personal y valiosa. Personal, porque jalona su discurso de poéticas salidas de tono -“llamaban casa de eternidad a los que nosotros, con un gusto cuestionable, llamamos tumba”- y valiosa porque, además de una oleada de sonrisas, logra que el discurso histórico sea accesible a todos. Decir, por ejemplo, que los egipcios comían “frutas, verduras, legumbres y vegetales, poca carne roja, pescados de río y sobre todo, aves de todo tipo, excepto las exóticas, como la gallina, que no aparece en Egipto hasta las campañas asiáticas de Tutmosis III”, no es banalizar, sino hacer una divulgación tan accesible como rigurosa. Por eso también, cuando le pregunté a Gemma, qué porcentaje de similitud tenía la degustación ofrecida respecto al menú cotidiano de un egipcio me podía decir, con la seguridad de quien conoce su tema, un rotundo “cien por cien”.

Ya hace unos años, en la conferencia “Estimar-se fins a la eternitat”, me emocionó especialmente cómo Nuria Castro trascendía nuestro imaginario sobre Egipto como espacio exótico para recrear un referente útil para nuestro presente: Egipto dejaba de ser la tierra de los misterios inexpugnables y pasaba a ser una sociedad avanzada por su rechazo a la discriminación de género, su respeto por la orientación sexual, o –¡atención!- su rendida admiración por la belleza natural e intrínseca del cuerpo, tan alejada de nuestro frívolo y banal culto oficiado en gimnasios y quirófanos.

En El banquet hay, pues, rigor, capacidad comunicativa, originalidad, pasión por lo explicado, un discurso original y valiente, que convierte a la egiptología en una herramienta de compromiso con el presente. Me atrevo a decir que, hoy por hoy, es la mejor actividad divulgativa ofrecida por los museos de Barcelona. La recomiendo con entusiasmo porque, antes de cerrar sus puertas hasta el próximo verano, aún estará unos viernes más en cartel.

BARCELONA, 1859: INTERIORS ROMÀNTICS I EXTERIORS INSALUBRES

L’exposició Barcelona i els Jocs Florals: modernització i romanticisme del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona proposa “considerar la restauració dels Jocs Florals de 1859 com una acció rellevant d’afirmació de les elits locals davant les possibilitats de progrés que l’estabilització de l’odre liberal feia sospitar, i que l’aterrament de les muralles i l’aprovació del Pla Cerdà el 1859 semblaven fer imminent”. Un cop més se’ns presenta la nostra ciutat com a avantguardista i avançada al seu temps. Per exemple, un plafó de l’exposició diu que no són aliens a aquestes exigències de futur “fets com el protagonisme de Prim i els voluntaris catalans a la guerra d’Àfrica, o l’enderroc de les muralles, o la planificació de l’Eixample de la ciutat. Altres fites immediates projecten sentit sobre els episodis barcelonès. 1859 és l’any de l’avarament de l’Ictíneo, o de l’inici de la guerra antiaustriaca per a la unificació d’Itàlia”. Cap d’aquestes relacions es materialitza en el discurs expositiu després. De fet, seria sorprenent que aconseguís establir connexions entre fets tan diferents, com si compartissin un mateix projecte de modernitat.

És realment modern el projecte d’expedicionisme colonial, sufragi molt restringit i liberalisme doctrinari que el 1859 representaven O’Donell o Narváez? O solament inauguren la dèria de la burgesia catalana de posar-se sota la protecció d’un espadón espanyol cada cop que el seu monopoli del pastís els sembla qüestionat, garantint-se així, per exemple, un lloc en els ajuntaments de « nova planta » posteriors a 1939? No goso negar-li modernitat a la burgesia industrial que projectava, a finals del vuit-cents i principis del segle XX, exposicions universals, edificis impossibles i algun que altre « cirurgià de ferro ». Fa por qüestionar que Puig i Cadafalch era modern quan, acomiadant Primo de Rivera a l’estació de França el 1923, li demanava al capità general colpista que fos –en referència a la « pau de les pistoles » que l’anterior capità general havia imposat- « un Miláns del Bosch para toda España ». Però projectar aspiracions de modernitat a la burgesia proteccionista i espanyolista de 1859 em sembla exagerar.

Busquem dues variables creïbles de modernitat per comprovar-ho. Quan la inauguració del tram Barcelona-Mataró (1848) dota Espanya dels seus primers trenta quilòmetres de via fèrria, França ja en té 1900. El ferrocarril no va arribar a Girona fins el 1862 i a la frontera fins el 1878: sembla que aquest projecte no li semblava urgent a ningú! Mesurar un altra indicador de modernitat, l’electrificació, també ens proporciona sorpreses: el 1882 es va enlluernar el passeig de Colom, el 1883 la plaça de sant Jaume, entre 1888 i 1893 La rambla, el passeig de la Duana, el passeig d’Isabel II i la plaça Palau, el 1892 el teatre del Liceu. Tampoc aquesta variable mostra massa compromís amb la modernitat, ni que dediquessin massa atenció a aquest espai tan nou i modern, l’eixample. Pel que fa a l’electrificació del transport, el 1902 Barcelona ja havia electrificat quinze quilòmetres de vies i la tracció per cavalls dels tramvies es va mantenir fins el 1904: quinze anys més tard que Budapest, dotze que Kiev, onze que Belgrad i nou que Sarajevo.

La idealització de l’època medieval representada per la celebració dels Jocs Florals en el Saló de Cent, la façana de la catedral que financiarà Manel Girona, l’edifici de la universitat que aixeca Elies Rogent, o l’estrena d’Il Trobatore el 1854, pot ser molt romàntica. Però, era moderna? Mitificar les llegendes d’Ossian i les novel.les de Walter Scott no crec que fos ja modern. El romanticisme podía ser modernitat quan es suicidava contra l’absolutisme, sublimava la llibertat dels pobles i dels individus, quan Stendhal deia que “la grandesa dels escriptors d’una època es demostra per la seva capacitat de trencar amb ella”. Els artistes egocèntrics enamorats del geni i dels sentiment humans, els angoixats creadors incompresos que trencaven les regles marcades pel món acadèmic, que acompanyaven la passió pels seus icones –la pàtria, la llibertat, la dona- fins el drama o l’epopeia, eren moderns el 1830. És veritat que el romanticisme evoluciona molt i acull moltes diversitats en el seu si, però no crec que el que queda d’ell el 1860 –família, tradició, costums, antiguisme, medievalisme…- sigui cap mostra de modernitat. El romanticisme més modern ha sortit al carrer el 1848 –Wagner va compartir barricada amb Bakunin a Dresde- i té, a més de drogues, cenacles literaris, i una moral sexual ben poc familiar, molta sensibilitat social: No era Lamennais qui denunciava “l’esclavatge dels assalariats”?

Per defensar la teoria de la modernitat dels Jocs Florals es diu que “emparen una literatura no pas lliurada a la vil funcionalitat dins el mercat literari, sinó prèviament esdevinguda apreciable per l’aurèola de la seva in contaminació”. No crec que en aquella elit res del mercat els semblés “vil” ni entenc per què l’exposició no explica per que, si l’absència de castellanismes feia el llemosí tan interessant, els prohoms de la Renaixença escrivien en castellà la filologia (Milà i Fontanals), la història (Bofarull o Balaguer) o la filosofia (Balmes). La Renaixença és romanticisme, sens dubte, però no crec que sigui modernitat el 1860. Més aviat em sembla reaccionària.





Amagar els límits del projecte de modernitat burgès i vendre’l com si fos l’altra cara de la moneda que representen Cerdà o Monturiol, és voler fer veure que Catalunya caminava cap al progrés de forma exemplar, tornar a santificar aquests capitans d’empresa tantes vegades qualificats d’herois, ignorar els projectes alternatius que van restar ignorats pels burgesos, i menysprear –un cop més- les víctimes. Cerdà o Monturiol demostren que la ciutat bullia de projectes alternatius de futur que mai no van ser escoltats, precisament, per la seva modernitat. El plafó citat abans no pot dir que la planificació de l’Eixample formava part del projecte de futur de la burgesia, que va criticar el Pla Cerdà, el va considerar una ingerència de Madrid, i el va desvirtuar gairebé des de la primera illa de cases. Monturiol, un utopista que llegia Cabet, mai va ser tingut en compte: ni les Icàries que somniava, ni tan sols el seu submarí van rebre mai l’atenció d’aquesta burgesia tan moderna. I del record de Clavé –transgressor i lluitador amb sensibilitat social- se’ns ha esporgat qualsevol càrrega crítica per deixar-nos solament el seu perfil musical.

Aquelles figures sí eren modernes, més positivistes i socialistes que no pas romàntiques, crec jo. Però el nostre ajuntament ha evitat celebrar com mereixerien el cent cinquantè aniversari de tantes coses –Ictineo, Plà Cerdà, Jocs Florals- i ha evitat així qualsevol debat sobre la ciutat. Recordar aquell any decisiu per a la ciutat moderna suposaria trencar la imatge auto complaent de la suposada modernitat barcelonina. Comparar la ciutat que bull amb la ciutat que dorm plàcida i avorrida sobre el coixí de l’especulació immobiliària, permetria contrastar que avui com aleshores, altres ciutats han estat possibles. Hem perdut un cop més l’oportunitat de plantejar-nos si volem que Barcelona la dirigeixi una elit mandrosa, que la dissenya com si fos una caixa recaptadora, un parc d’atraccions, un escenari passiu i màgic que ambienta les cues que fan els turistes. En el lloc on hi hauria d’haver Cerdà, Monturiol o Clavé, ens volen vendre com a impulsors del progrés quatre rancis especuladors de via estreta i mercat protegit, de llotja al Liceu i arpa al saló. Que, segurament per classisme, recuperen un català que s’allunya del que es parla pel carrer.

Una cosa més. Visitant aquesta exposició m’he trobat dos problemes: primer, la saturació de textos. Hi ha textos en les parets i textos en les vitrines. Tot gira al voltant del text i obliga el visitant a llegir contínuament. Pot escoltar textos, llegir textos escrits a les parets, mirar portades de llibres i llibres oberts per planes importantíssimes, i –excepcionalment- mirar un quadre o una englantina d’or… i llegir tot seguit el cartell que els acompanya.

El segon problema ha estat un nivell tan alt que sovint me l’ha fet inintel•ligible. No tinc prou carreres per entendre què volen dir frases com: “La moda de l’antiquarisme romàntic fa del ritu i l’acte socials dels jocs un instrument de representació inestimable, subsidiari del concepte de “renaixença” que, alhora, intel•lectuals i polítics ofereixen com a valor cohesiu i com a motiu d’ordre davant l’ambició i els reptes del futur”. Aquesta passió pel text com a eina d’anàlisi de la realitat, fins i tot substituint-la, i aquests conceptes tan complexos en frases tan llargues, potser són també … molt (post)moderns!